Les forces polítiques sobiranistes catalanes ens han recordat els darrers dies que la fràgil unitat d’acció es trenca ràpidament davant els interessos sectaris i partidistes. Ja en l’àmbit local, CDC havia pactat amb el PSC a Girona o la Diputació de Tarragona i després de les eleccions municipals del 26M els partits independentistes han prioritzat els seus propis interessos per fer-se forts i aconseguir el poder on fos possible. Els republicans van pactar amb socialistes a ciutats com Reus, Tàrrega, Sant Cugat i Figueres per fer fora la llista més votada de JxCat i els postconvergents van pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona per atorgar la presidència de l’ens municipal, que ostenta el tercer pressupost més elevat de Catalunya amb 955 milions, a la batllessa d’Hospitalet de Llobregat Núria Marín. És normal que la societat d’opinió independentista estigui enfadada i confusa, dividida i afeblida, travessada per sentiments de frustració i desengany. Estarem majoritàriament d’acord en què un dels principals problemes institucionals d’Espanya, i Catalunya, és el funcionament dels partits polítics. El polític es deu al partit i no a la societat o als votants que l’han triat. La maquinària interna dels partits polítics acumula un poder molt elevat que no s’utilitza per al bé comú o l’interès general. Cal una reforma per tal que el polític degui l’escó al contribuent, a l’elector. I no al partit que el posa en una llista tancada, més amunt o més avall, en funció del grau de lleialtat i dels favors rebuts. La relació entre l’elector i el polític promouria l’empoderament del primer i la responsabilitat individual del darrer, que no oblidaria que deu el seu càrrec al ciutadà i que la continuïtat de l’escó depèn de si el representa bé o no.
La reforma adequada del sistema actual de llistes tancades no en seria un de llistes obertes. A les passades eleccions del 28A, el Senat va elegir 208 de 266 senadors per votació directa. Concretament, 4 per província. I quin percentatge de ciutadans coneixia els seus 4 representants? El mateix passaria amb hipotètiques llistes obertes al Parlament. La circumscripció de Barcelona elegeix 85 diputats al Parlament de Catalunya. S’imaginen si els haguéssim d’ordenar en una llista de preferències individuals? Impossible. Com a molt en votaríem un parell, que ens serien populars i simpàtics, i la resta de diputats sortirien del darrera de la llista encara que ningú els hagués marcat. Holanda té un sistema amb llistes obertes. Un altre sistema possible seria el de primàries, on el ciutadà escull una llista entre diferents candidats voluntaris. Primàries Catalunya va ser el moviment impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana a les darreres eleccions locals per intentar situar als ajuntaments les candidatures ciutadanes sorgides dels moviments sobiranistes. L’intent, però, no va reeixir.
El sistema més eficaç, que funciona a Gran Bretanya, França o Alemanya, és el diputat de districte. Consisteix a dividir el país en tants districtes com escons té al parlament. França té 577 diputats perquè està dividida en 577 districtes, la Cambra dels Comuns té 650 escons perquè la Gran Bretanya està dividida en 650 districtes… I Catalunya podria tenir 135 districtes d’on sortissin els 135 diputats del Parc de la Ciutadella. Cada partit polític presenta només 1 candidat per districte i cada districte, amb una població similar de 50.000 habitants, escolliria només 1 diputat. El guanyador amb més vots ocupa l’escó i la resta es queden fora. Aquest és el sistema del Regne Unit, majoritari i amb una possible manca de proporcionalitat en els resultats. Un partit que guanyi amb el 30% dels vots aconseguirà el 100% dels escons i el que perdi amb el 20% dels sufragis es pot quedar sense diputats. La variant francesa, a dues voltes, llima aquesta manca de proporcionalitat i obliga al partit guanyador a aconseguir més del 50% dels vots. I en el cas d’Alemanya, l’elector vota en dues urnes separades. Una serveix per elegir el diputat de districte per sistema majoritari i l’altra és una llista tancada de partit com fem nosaltres, donant la possibilitat que els partits minoritaris que mai guanyaran en cap districte tinguin representació al Parlament.
El diputat, en tots els casos, té una oficina oberta a la població del districte i la població identifica el seu diputat, a qui coneix personalment, encara que no sigui el que ells varen votar. Tots els problemes del districte arriben al coneixement del polític, que haurà de gestionar-ne la seva solució. Fixem-nos que, així, la maquinària del partit polític es posa al servei del ciutadà. Els partits no poden fer el que volen i s’erosiona l’antidemocràtica norma de votar sempre el que dicti el partit polític, com passa ara. Si un diputat creu que la posició del seu partit és contrària als interessos del districte, hi votarà en contra. Si hi votés a favor, hauria de justificar la decisió davant dels seus electors, que podrien penalitzar-lo en els següents comicis. Aquest sistema reforça la representativitat dels polítics davant els ciutadans. La iniciativa política ja no la té la maquinària del partit, sinó l’elector que condiciona les decisions del seu representant.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.