L’histriònic Michael O’Leary, patró de Ryanair, va declarar el novembre de 2009, a l’inici del procés de fusió de les companyies British Airways i Iberia, que l’operació li recordava la de dos borratxos tractant de mantenir-se de peu un amb l’altre, en referència a la situació de pèrdues i disputes laborals que afrontaven les dues companyies en aquell moment. Per aquest motiu la competència solia referir-se a aquesta fusió com la dels borratxos. La realitat era que ambdues companyies venien arrossegant mals resultats des de feia temps i amb la fusió i subsegüent creació d’estructures i sinergies conjuntes pretenien estalviar uns
400 milions d’Euros anuals.
La fusió es va materialitzar mitjançant la creació d’una societat holding (IAG), mantenint-se Iberia i British Airways, com a dues societats amb els seus propis consells d’administració, per donar sortida a les ambicions d’ambdues parts d’unir-se en igualtat de condicions. En una operació de fusió normal entre empreses cotitzades, una societat sol absorbir l’altra per no crear una companyia des de zero i estalviar costos. Qui es menjaria a qui? British a Iberia o Iberia a British? Això crearia recels -es va pensar- encara que l’operació donés un pes similar en el capital a cada grup d’accionistes.
Aquest esquema de junts però mantenint comptes separats ha estat demolidor per Iberia: la pèrdua consolidada d’Iberia el 2012 comptant extraordinaris ha pujat a 896 milions d’Euros, mentre que British ha tingut beneficis. Entre altres raons perquè, tot i els problemes que havia tingut, British és una companyia global, amb una flota relativament nova i per tant eficient en termes de consum de combustible –autèntic taló d’Aquil·les d’aquest negoci- enfocada principalment al client business, i que ocupa una posició molt significativa en el mercat Europa-Nord Amèrica i Europa-Àsia, les rutes mundials clau.
Iberia, tot i les pretensions que tenia en les negociacions, només té un pes específic en el mercat Espanya-Llatinoamèrica (amb moltes rutes deficitàries, però, tal i com s’ha sabut recentment), una flota antiquada i un servei al client desastrós, a més d’una plantilla funcionaritzada i molt poc flexible. Iberia, per tant, està resultant una nosa per als accionistes del Holding d’IAG, especialment per al que té el percentatge individual més gran d’accions. Saben qui és? Els amics del FROB (és a dir, l’Estat espanyol), per subrogació de Caja Madrid-Bankia, que havia adquirit al seu moment una part significativa d’Iberia “para servir a España” segons fanfarronejava Esperanza Aguirre, que és la que ho va ordenar. Així va acabar Caja Madrid-Bankia, pagant la festa nosaltres, i de quina manera.
La paradoxa està servida: si l’Estat vol recuperar part del que ha hagut de gastar en Bankia, hauria de maximitzar el benefici d’IAG, n’és el principal accionista. L’interès general li exigeix, estan retallant serveis bàsics i cosint la gent a impostos. I l’esperit lliberal del que fa gala aquest govern li hauria de posar fàcil. La solució és senzilla: tancar aquesta marca obsoleta que el mercat rebutja i que du per subtítol “Líneas Aéreas de España” i dedicar-se a recuperar diners venent bitllets caríssims al client que viatja en business entre la City de Londres i Wall Street. Amb British Airways, naturalment. Això sí que és servir a Espanya.
David Sanclimens – Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB