Aquesta setmana, una nova imatge ha colpejat les consciències dels homes i dones de bona voluntat. És la imatge dramàtica dels cossos sense vida de Óscar Alberto, de 25 anys, i la seva filla Valeria, que no ha arribat a complir 2 anys, a la riba de Río Bravo, la frontera natural entre els EUA i Mèxic. És el drama d’uns pares que decidiren arriscar-se davant el bloqueig fronterer imposat per Donald Trump. La mare va poder ser rescatada. Tots havien arribat del Salvador per demanar asil polític a un país que, molts anys enrere, es considerava un bastió de llibertat. Tot ha canviat. I de quina manera. La societat nord-americana, la mateixa que s’ha nodrit de procedències geogràfiques i ètniques diverses que han cristal·litzat en un cos social heterogeni i dinàmic, ara construeix un mur de separació. El mur de la vergonya. També a Europa, no siguem hipòcrites, tenim la nostra frontera de la vergonya, el Mediterrani de les pasteres, un mar on milers de persones troben la mort fugint de la guerra i la misèria. Tots tenim a la memòria la imatge d’Alan, aquell nen sirià de 3 anys trobat mort en una platja turca, també de bocaterrosa. Milers de centreamericans fugen dels seus països d’origen perquè a casa no tenen feina i, en molts casos, viuen amenaçats i en entorns de violència. No desitgen pas viure de subvencions públiques, sinó de la suor del seu front. Estan disposats a treballar molt dur en el que sigui, per tal de tirar endavant la vida de la seva família.
Els països rics, en general, s’estan envellint molt. L’esperança de vida s’allarga, la fecunditat es redueix i, per tant, el col·lectiu de gent gran es va fent cada vegada més nombrós. Les previsions indiquen que Espanya serà el segon país més envellit del món, després del Japó, l’any 2050. El conjunt de la població amb més de 60 anys passarà del 25% actual al 42% l’any 2050. El Japó ho farà del 33,4% al 42,4%. Els registres demogràfics dels EUA són millors, però tampoc per tirar coets. La ràtio de dependència o número de persones de 65 anys o més per cada cent en edat de treballar es dispara a tots els països desenvolupats. Concretament, del 2019 al 2050, passa del 25,9% al 37,2% als EUA i Canadà, mentre que a l’Europa del sud pràcticament es dobla, passant del 33,6% al 64,6%. És a dir, que per cada 100 persones en edat de treballar hi haurien 65 jubilats. I prenent la taxa d’ocupació espanyola actual, cada treballador hauria de sostenir un pensionista. La mà d’obra es redueix i la població gran dependent augmenta. Al mateix temps, en els països pobres la població augmenta i la juvenil també. Els països rics necessiten mà d’obra, especialment qualificada, mentre que els països pobres en disposen en superabundància de no qualificada. Els països rics tenen llocs de treball sense treballadors, mentre que els països pobres disposen de treballadors sense llocs de treball. Un altre hàndicap important, clarament visible a l’Àfrica, és l’altíssim percentatge de població en edat escolar que no acaba els estudis més elementals. Concretament, un 70% dels escolars no acaben la secundària, mentre que el 93% no té estudis de formació professional.
Per entendre aquesta situació sense biaixos ideològics, podríem plantejar una paràbola. La paràbola del recurs vital. Hi ha dos països rics que no disposen d’un recurs indispensable per al desenvolupament, i que el necessiten urgentment per la supervivència de la seva població. Un tercer país pobre disposa d’aquest recurs en abundància. És un recurs altament inflamable i que cal refinar. La seva manipulació descuidada pot generar incendis importants. Inexplicablement, però, els dos països decideixen no importar el recurs, sinó construir murs i barreres de protecció. El resultat és un desastre absolut que perjudica a tothom, rics i pobres. ¿No seria més lògic que els països rics comprin el recurs vital i el refinin per a la seva utilització? Alternativament, ¿no podrien invertir en refinar el recurs vital al país d’origen i després importar-lo? Hom pot pensar que aquest recurs vital és el petroli o l’urani. Podria ser-ho, però no és el cas. El recurs vital és la població no qualificada en els països pobres que intenta creuar el Mediterrani o el Río Bravo.
Una alternativa a la immigració ordenada és el lliure comerç i la mobilitat de capitals. La mà d’obra del tercer món podria quedar-se en el seu país d’origen ocupada en sectors intensius en treball (agricultura i béns de consum bàsics, per exemple) sempre que els pogués exportar posteriorment als països rics. També es podria invertir en l’educació dels joves africans, proveint material educatiu i recursos humans, o pagant beques-salari a les famílies pobres condicionades a l’educació dels nens i nenes. Però, una vegada més, la creixent política proteccionista de Donald Trump i el programa de Política Agrícola Comunitària europea ho impedeixen.
L’agricultura subvencionada del primer món fa mal als productors africans, que no poden competir amb uns preus tan baixos i rebentats. Amb traves a la lliure circulació de mercaderies, treballadors i capitals, el drama de la immigració continuarà.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.