Neuroeconomía. Neurociencia, psicología y economía: tres disciplinas en colaboración (EMSE_EDAP, 2018), reeditat recentment, és un llibre molt interessant, encara que, de lectura difícil, escrit a quatre mans per la Dra. Elena Ortiz Terán, i el Dr. en Ciències Econòmiques i Empresarials Joaquín López Pascual. L’obra posa en dubte les tradicionals teories de la decisió, basades en la fal·laç racionalitat dels decisors, i aborda sense embuts, a partir dels darrers descobriments científics sobre el cervell, l’important paper que hi juguen les emocions.
Històricament, els éssers humans ens hem qüestionat si és preferible pensar amb el cap o amb el cor. Avui sabem que aquesta qüestió en forma de dilema és inadequada, ja que raó i emoció són imprescindibles en l’adient presa de decisions.
El paper de les emocions en la presa de decisions
Si les emocions han perdurat en l’evolució és perquè als éssers humans els amplien la intel·ligència, és a dir, els ajuden a prendre decisions més encertades que si només empressin el pensament racional. És indubtable, per exemple, que els sentiments juguen un paper fonamental en la consciència.
En aquest sentit, és molt interessant l’afirmació del Dr. en Ciències Econòmiques Nassim Nicholas Taleb exposada en el seu celebrat Antifrágil : “El fet és que el nostre cos descobreix probabilitats d’una manera molt sofisticada i avalua riscos molt millor que l’intel·lecte”.
Però també és molt interessant portar a col·lació l’excel·lent llibre del Dr. en Física Quàntica José Ignacio Latorre titulat Ética para máquinas: ¿Estamos preparados para la Inteligencia Artificial?, en el qual s’afirma que “Podem crear màquines que realitzen tasques que ens sembla que requereixen decisions constants: conduir un cotxe; comprar una empresa; diagnosticar una malaltia”.
Pel que sembla, les màquines, desproveïdes ara per ara d’emocions, són (i en el futur ho seran encara més) superiors als humans en la presa de decisions, tot i no tenir sentiments ni consciència.
“La ciència-ficció -reflexiona Yuval Noah Harari, un dels pensadors actuals més influents, a 21 Lliçons per al segle XXI- té tendència a confondre intel·ligència i consciència. L’argument bàsic de gairebé totes les pel·lícules i novel·les sobre intel·ligència artificial (IA) gira al voltant del moment màgic en el qual un ordinador o un robot adquireix consciència (…) Però en realitat no hi ha cap raó per suposar que l’IA adquirirà consciència, perquè la intel·ligència i la consciència són dues coses molt diferents. La intel·ligència és l’habilitat de resoldre problemes. La consciència és l’habilitat de sentir coses com alegria, amor i ràbia”. I conclou: “En els éssers humans i en altres mamífers la intel·ligència va agafada de la mà amb la consciència. Els mamífers resolen la majoria dels problemes amb els sentiments”.
Regulació emocional vs. Neuroeducació emocional
Si bé és cert que les emocions són un component essencial de la intel·ligència humana, també és veritat que en moltes ocasions ens compliquen la vida bo i esbiaixant-nos el judici i tot portant-nos a prendre decisions (molt especialment en l’àmbit econòmic) inadequades. I ja que amb les emocions es compleix la dita popular del “Ni amb tu, ni sense tu”, s’imposa la seva regulació. I a aquest fi es destina gran part del contingut del llibre Neuroeconomia, fins al punt de presentar “la regulació emocional” com a solució paradigmàtica al problema de les nostres decisions financeres desencertades.
Segons els seus autors “La regulació emocional és la ‘manipulació’ activa dels nostres pensaments per intentar canviar les nostres reaccions emocionals”. En un moment donat es pregunten: “Per què li interessa a la neuroeconomia conèixer la regulació emocional present en les decisions econòmiques?”, a la qual cosa responen: “Si l’emoció guia la decisió, qui controli l’emoció dirigirà la decisió (…) La regulació emocional consisteix a adoptar una sèrie de conductes per canviar la resposta emocional, com ara evitar situacions o persones, modificar l’entorn, desviar l’atenció, fer una reavaluació de la situació, manejar-la d’una altra manera i inhibir conductes emocionals”.
Al meu entendre, el perill del control emocional a posteriori, és a dir, tot seguit d’haver experimentat l’emoció disfuncional, rau en perdre la brúixola somàtica que els brinda als éssers humans el seu propi cos, ja que, com ha quedat dit més amunt, els mamífers resolen la majoria dels problemes amb els sentiments.
Per això la neuroeducació, en la mesura que entrena el nostre Inconscient (que és la font, no ho oblidem, de les nostres ocurrències i dels nostres sentiments), pot augmentar la probabilitat que davant decisions de tot tipus, i per descomptat en l’àmbit financer, les emocions ampliïn la nostra intel·ligència en lloc d’esbiaixar-la.
Sense menysprear la reavaluació cognitiva de les emocions que propugna la neuroeconomia, em sembla igual, o fins i tot més important, educar l’Inconscient Cognitiu de les persones perquè en sorgeixin a priori ocurrències valuoses, sentiments positius i, sobretot, emocions altament funcionals.
Dr. Joaquim Valls, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC i autor de Manual mente (Libros Cúpula, 2019)