L’empresa familiar té una innegable dimensió humana. Forma part, d’alguna manera, del seu ADN i del cicle de vida intergeneracional de les famílies. La primera generació, possiblement els cònjuges fundadors, inicien el negoci, els fills la fan créixer i els néts la tanquen. En qualsevol cas, però, és un tipus d’empresa amb vocació de continuïtat i no pas de maximització de beneficis a curt termini. Sovint no es reparteixen beneficis entre els socis familiars, sinó que es reinverteixen a la pròpia empresa per recapitalitzar-la, fent-la més autònoma i menys dependent del finançament aliè. De fet, aquesta política és una possible causa de conflictes entre els socis familiars. Recordem la lluita a Supermercats Bonpreu entre els germans Font. Josep Font (vicepresident del grup) exigeix que Joan Font (el germà gran i president) li compri la seva participació a l’empresa per 530 milions d’euros. El motiu? Josep Font considera que no rep prou dividends de l’empresa, ja que aquesta ha optat per reinvertir els beneficis en la seva expansió. La disputa fratricida ha arribat als tribunals i podria acabar escindint l’empresa en tres.
L’empresa familiar també sacrifica productivitat per tal de preservar els llocs de treball i no acomiadar treballadors. Pel contrari, en un entorn de crisi com l’experimentat entre 2007 i 2013, les empreses no familiars acomiaden personal sense pensar-s’ho dues vegades i incrementen la productivitat per aquesta via (els treballadors que continuen fan la feina de tots). La petita empresa també es sol associar amb un nivell de capital humà inferior, més dificultats de finançament i menys innovació.
En la cloenda del Congrés Nacional de l’Empresa Familiar, celebrada aquesta setmana a València, el director general de l’Institut de l’Empresa Familiar i catedràtic universitari Juan Francisco Corona i Ramon ha reclamat un marc legal per guanyar en grandària empresarial. Les empreses familiars espanyoles i catalanes tenen una assignatura pendent que suspenen sistemàticament a totes les convocatòries: la seva mida.La majoria d’empreses no és que siguin petites (entre 10 i 49 treballadors), sinó que són autònoms o microempreses (entre 1 i 9 treballadors).
Concretament, del total d’empreses de Catalunya, el 51% són autònoms i el 44% són microempreses. Només el 0,1% són empreses grans (250 treballadors o més) i el 0,6% empreses mitjanes (entre 50 i 249 treballadors). A la Catalunya Central, la dimensió mitjana de l’empresa és de només 4 treballadors. Una dimensió massa petita. Així com la nanociència, dedicada a l’estudi dels àtoms i les molècules, adquireix una importància estratègica creixent, no podem dir el mateix de la nanoempresa. La reduïda dimensió de la unitat productiva es tradueix en menors productivitats i beneficis. Els sous són més baixos, la dificultat per exportar i internacionalitzar-se és elevada, i l’esperança de vida també decau. El benefici mitjà per treballador en les empreses d’entre 1 i 49 treballadors està per sota de 1.000 euros, mentre que en les de més de 200 treballadors s’acosta als 30.000 euros. Dit en positiu, la gran empresa tendeix a oferir bones productivitats i superiors rendibilitats, el què li permet remunerar millor els treballadors, captant i fidelitzant el talent humà del mercat, i remunerar adequadament els accionistes via repartiment de dividends. Naturalment, té més facilitats per exportar i possibilitats de deslocalitzar els processos productius en els països més atractius i barats. La longevitat de l’empresa gran també és més elevada. Hi ha una relació directa entre l’esperança de vida de les empreses i la seva grandària. Com més gran és la seva mida, més longeves són. En general, la vida mitjana d’una societat mercantil a Espanya és de només tres anys. La mida és essencial per adquirir solidesa i perdurar en el temps.
El mateix president del govern Pedro Sánchez, a la clausura del congrés, va defensar una reforma per a un creixement empresarial sostenible i just, que generi més productivitat i millori els índexs de competitivitat. De fet, aquestes dues variables, la productivitat i la competitivitat, són fonamentals per reduir l’atur i generar prosperitat en un entorn globalitzat i sotmès a una revolució tecnològica i digital sense precedents. Malauradament, els fets no acompanyen les paraules. L’anunci de l’increment del salari mínim a 900 euros té efectes negatius sobre els treballadors menys qualificats. Ho vàrem comentar en aquesta mateixa tribuna fa dues setmanes i el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ho ha quantificat en una pèrdua de treball del 0,8%, afectant especialment el col·lectiu amb menys formació. I cal recordar que l’economia espanyola és molt dual: hi ha poques empreses (i grans) que competeixen a nivell internacional, mentre que la gran majoria (de petites) presenten nivells de productivitat baixos. Concretament, la gran empresa espanyola industrial i de serveis és 3 i 1,9 vegades més productiva, respectivament, que la petita empresa. Les causes de la reduïda dimensió de l’empresa espanyola i catalana són múltiples. En primer lloc, les càrregues fiscals i regulatòries. Si els costos laborals de contractació, inclosa la Seguretat Social, són molt elevats, s’opta senzillament per no contractar o per contractar menys i per altres vies. Mentre que en el llarg termini l’estratègia per competir incideix en la innovació i qualitat, a curt termini no hi ha altra remei que ajustar els costos per incrementar l’ocupació. La manca de competència en els mercats, tant de productes com de treball, també dificulta el creixement de les empreses més dinàmiques i solvents. Altres causes que dissuadeixen el creixement empresarial són les institucionals (s’han preguntat per què algunes empreses prefereixen tenir 49 treballadors i no 50?) i la ineficàcia del sistema judicial, causant d’una elevada incertesa jurídica.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.