Després que la insurrecció del mes de febrer destituís el tsar, a la pobra i depauperada Rússia de 1917, la inestabilitat social i política no va poder ser aturada pel govern provisional de Kerensky, d’ideologia moderada. El nou govern havia decidit continuar batallant a la Primera Guerra Mundial, fet que desagradava profundament al poble rus. Les derrotes, a més, continuaven i la credibilitat del govern es debilitava. Aquesta oportunitat la va aprofitar Lenin per portar al poder, sota les idees de Karl Marx, el partit bolxevic. El 25 d’octubre, ara fa exactament 100 anys, s’inicià la presa del Palau d’Hivern. A les 21:30 hores del mateix dia ja ho havien aconseguit, sense massa oposició, i Kerensky optava per fugir. L’endemà començava la fracassada experiència marxista del govern bolxevic, amb Lenin com a cap visible de l’Estat comunista, i el sinistre Stalin com una de les seves destacades personalitats.
Poc temps després del triomf de la revolució bolxevic es va iniciar un debat acadèmic sobre la impossibilitat del socialisme real, encapçalat per l’eminent economista austríac Ludwig von Mises. En el seu article “El càlcul econòmic a la comunitat socialista”, escrit el 1920, Mises demostra que l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -fins i tot la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. En un sistema de lliure mercat, es protegeix la propietat privada i es permet el lliure intercanvi de béns, a un preu mútuament acceptat. Quan els consumidors estan insatisfets o desitgen un producte no existent, l’empresari detectarà una oportunitat de negoci. Assumint el risc en primera persona oferirà aquest producte, gràcies a la llibertat d’empresa, i l’oferirà en el mercat a un preu determinat. Els preus actuen com a senyals i, si permeten l’obtenció d’un benefici, exerciran un efecte crida sobre altres empresaris que voldran també participar dels guanys. L’increment de la producció resultant contribuirà a baixar els preus i beneficiar el conjunt de la societat. La situació, però, és radicalment diferent en una societat comunista on l’Estat detenta la propietat de tots els mitjans de producció i coacciona institucionalment la lliure iniciativa privada. En aquestes circumstàncies no hi ha mercat -no es pot vendre el que és propietat de l’Estat- ni tampoc preus. I sense preus, no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Notem que si un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. De fet, a la URSS els preus oficials consistien en l’aplicació de múltiples fórmules que prenien com a base els preus de mercat dels malvats països capitalistes. La seva incapacitat hagués estat més gran i el seu col·lapse més immediat, si el capitalisme no li hagués prestat una de les seves creacions: el coneixement que produeix el mercat a través dels preus lliures. Els soviètics mantenien subscripcions regulars a catàlegs de preus industrials i comercials dels EUA i Europa per tal de tenir alguna referència. Però, al final, els fets són inapel·lables. Atès que el valor d’un bé és subjectiu i que els preus reflecteixen aquesta subjectivitat i l’escassetat del bé, una societat que no compti amb preus lliurement fixats està condemnada al fracàs, al caos i al subdesenvolupament crònic.
Aquesta aportació fonamental de Ludwig von Mises va ser reconeguda pels mateixos economistes marxistes. Oskar Lange, en les seves pròpies paraules, va defensar que “tant com a expressió de reconeixement pel gran servei prestat com per recordar la gran importància de la comptabilitat i del càlcul econòmic, una estàtua del professor Mises hauria d’ocupar un lloc visible a l’entrada dels Ministeris o a les sales de la Junta de Planificació Central dels països comunistes”. Que se sàpiga, Lange no va erigir cap monument a Mises en tots els seus anys d’infructuosos treballs al capdavant de l’oficina de planificació a Varsòvia. Sigui a la Polònia d’Oskar Lange, a la Xina de Xi Jinping o en qualsevol altre indret, un segle més tard, s’hauria de tornar a considerar aquest reconeixement a l’economista austríac. Més especialment, quan la història li ha donat la raó.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.