Hi ha societats inclusives i obertes, que promouen la generació de valor, i d’altres que mitjançant l’exclusió i els privilegis afavoreixen la captació de rendes. La governança de les primeres està guiada pels principis de competència i transparència, responsabilitat i diligència, avaluació de resultats i rendició de comptes. Les segones, en canvi, per les relacions de poder i l’intercanvi mutu de favors, la coacció generalitzada i el principi de nepotisme. Les primeres fan que els incentius personals i professionals estiguin alineats amb els objectius socials que es persegueixen. Les segones, en canvi, que els objectius socials es modelin segons les ambicions particulars de qui ostenta el poder. Vivim moments de molta crispació i tensió. La intervenció econòmica de la Generalitat per part del govern central equival a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per la porta del darrere. El govern autonòmic català té dret a uns ingressos fiscals (50% de l’IVA, 50% de l’IRPF, 58% dels impostos especials). L’Estat avança mensualment una estimació de la recaptació i la liquidació definitiva es fa dos anys després. Ara Hisenda, amb el ministre Montoro Romero al capdavant, s’apodera de la bestreta i deixa clar qui mana i qui té la clau de la caixa. Serà el ministeri d’Hisenda qui decidirà pagar (o no) els creditors de la Generalitat, inclosos funcionaris i personal contractat. El control i la intervenció dels ingressos ordinaris de l’autonomia catalana equival a congelar les despeses aprovades als pressupostos de la Generalitat per a l’actual exercici 2017. Si amb això aconsegueix reduir la despesa autonòmica en dos mil o tres mil milions d’euros, la jugada haurà estat perfecta. Desactiva les finances autonòmiques, anul·la qualsevol despesa vinculada al referèndum i alhora redueix el dèficit públic de l’administració de l’Estat. Així mata dos pardals d’un tret.
La societat catalana sempre ha tingut un tarannà tolerant i pactista, que l’ha conformada de manera inclusiva i oberta. El seu capital humà és elevat, amb una educació gratuïta i obligatòria, professorat ben format i equipaments de qualitat. Dins de l’àmbit de millora, caldria reforçar els vincles entre l’educació i el món laboral, excessivament allunyats encara, així com maximitzar el retorn social d’un sistema universitari orientat a l’excel·lència. El sistema sanitari, que es compara favorablement amb altres països, presenta problemes greus d’insolvència a mitjà termini, associats als canvis demogràfics i l’envelliment de la població. S’estima que el 40% dels ciutadans tindrà més de 60 anys el 2050 i que la xifra de persones octogenàries suposarà el 16% de la població total. Anem pel camí de ser el país amb una de les poblacions més envellides del planeta, amb tot el que això significa pel sistema sociosanitari, el sistema de pensions, la dependència i els costos de l’Estat del benestar. Es fa necessari prioritzar la despesa, optant per criteris de cost-efectivitat, i introduir noves vies d’ingrés que incloguin la coparticipació dels usuaris en el finançament de la despesa sanitària i social. I més enllà de la gestió dels recursos econòmics, caldrà replantejar les bases sobre les quals s’ha de desenvolupar la provisió de serveis sanitaris en una societat creixentment envellida.
Pel que fa al capital físic, la societat catalana continua patint dèficits en infraestructures. La inversió pública és escassa i el dèficit acumulat fa, per exemple, que la duració del trajecte en tren entre Manresa i Barcelona el 2017 sigui el mateix (o superior) que el del dia de la inauguració el 3 de juliol de 1859. També el corredor mediterrani és clau per revitalitzar l’economia en l’arc geogràfic més industrial i amb més potencial exportador del litoral. Catalunya disposa també d’un bon sistema de recerca bàsica i d’un nivell de producció científica a l’altura dels millors estàndards internacionals. El repte és traslladar el nivell d’excel·lència que s’ha aconseguit en la recerca bàsica als àmbits de la recerca aplicada i de la innovació tecnològica.
A nivell de capital institucional, això és, la qualitat de l’entorn regulatori que defineix la relació del sector privat amb el públic, l’administració espanyola és hereva de la cultura administrativa francesa i actua des d’una posició de supremacia en la relació amb els ciutadans. El xoc institucional actual i el moviment de la ciutadania haurien d’impulsar un canvi de model que posés l’administració pública catalana al servei de les persones, simplificant els nombrosos tràmits administratius, publicant indicadors de resultats i lluitant contra la corrupció amb transparència i un sistema de sancions ràpid.
Finalment, el capital social és el valor econòmic del teixit associatiu que configura l’anomenada societat civil. Aquesta cooperació i coordinació entre individus amb uns valors compartits és una garantia de què la societat catalana pot superar el xoc institucional actual i la pèrdua de facto de l’autogovern. No es pot subestimar la brutal força repressiva de l’Estat, certament. Però els efectes reactius de l’opinió pública, no només catalana, poden desbordar la força del Leviatan.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.