Aquesta setmana es compliran 30 anys exactes de la dissolució de l’URSS i de la certificació del fracàs del sistema comunista i la planificació econòmica centralitzada. Exactament, la Unió Soviètica va desaparèixer del mapa polític mundial la vigília de Nadal de l’any 1991. El règim soviètic havia governat Rússia i les altres 14 repúbliques integrades a l’URSS, des de la revolució bolxevic d’octubre de 1917 dirigida per Vladimir Lenin. Durant aquests gairebé 75 anys, primer sota Lenin i especialment després amb Joseph Stalin i successors, s’estima que més de 65 milions de persones –homes, dones i nens innocents– van morir a mans del règim soviètic. Es calcula que només la col·lectivització de la terra decretada per Stalin a principis de 1930 va costar la vida a més de 10 milions de camperols russos i ucraïnesos i les seves famílies, que es van resistir a la pèrdua de camps i granges. Alguns simplement van ser afusellats, altres van ser torturats fins a la mort o enviats a morir com a treballadors esclaus als camps de concentració soviètics coneguts amb el nom de Gulags. L’Holodomor, un genocidi contra el poble ucraïnès que significa infligir la mort per gana, va ser una de les grans tragèdies d’Ucraïna, amb la pèrdua de milions de vides humanes causades per les polítiques governamentals de Stalin. L’estudi de les resolucions del Partit Comunista Bolxevic, entre 1929 i 1933, descriuen les condicions per al total anihilament de la població rural d’Ucraïna, ja que a aquest país, anomenat el graner d’Europa, hi havia suficient menjar per alimentar dues vegades tota la seva població.
A les dècades de 1960, 1970 i principis de 1980, el sistema soviètic s’havia tornat cada cop més corrupte, estancat i decrèpit sota una successió de líders envellits del Partit Comunista, l’únic propòsit dels quals era mantenir el poder i els seus privilegis especials. L’any 1986, però, un home molt més jove, Mikhail Gorbatxov, arribava al poder. Amb el seu intent de modernitzar i humanitzar el comunisme, Gorbatxov emprèn dues reformes. En primer lloc la perestroika, que admetia els errors de la planificació central i permetia petites empreses privades i que les empreses soviètiques formessin consorcis amb societats occidentals. En segon lloc la glasnost, l’obertura política del règim que admetria els errors del passat i revisaria els crims de Stalin. Més transparència política, es va dir, reanimaria la moribunda ideologia soviètica i renovaria el suport entusiasta del poble per un nou socialisme. El 1989 s’enderroca el Mur de Berlín i els països de l’Est aconsegueixen alliberar-se del control comunista i la dominació soviètica. Quan Gorbatxov estableix relacions i intenta pactar amb Boris Ieltsin, president de la república de Rússia, la guàrdia pretoriana de la Unió Soviètica força un cop d’Estat. Retenen Gorbatxov a Crimea, mentre intenten segrestar i assassinar Ieltsin. Però aquest s’escapa dels segrestadors i guia una multitud davant l’edifici del parlament rus. La gent d’arreu del món va poder veure Ieltsin dalt d’un tanc de l’exèrcit davant de l’edifici del parlament i demanant als moscovites que resistissin aquell intent de tornar als foscos dies del govern comunista. S’ha conegut que la KGB, la temuda policia secreta soviètica, tenia un pla per empresonar mig milió de persones, només a la capital, havent rebut el dia anterior una extraordinària comanda de manilles. També es van reobrir gulags a Sibèria, amb la intenció d’omplir-los amb milions de detinguts. Afortunadament, el cop va fracassar.
Punt i final d’aquest malson? Doncs no. El conjunt d’idees que va sostenir el règim soviètic no ha mort. Com deia encertadament John Maynard Keynes, els polítics i governants, per més innovadors i progressistes que pretenguin aparentar, no deixen de ser esclaus de les idees d’algun economista difunt. Paul Samuelson, en el seu difós manual d’economia, suggeria fins i tot a l’edició de 1980 que el PIB soviètic superaria el dels EUA durant el segle XXI. Paraula de Nobel. Totalment equivocada, per suposat. Per això convé no oblidar el debat sobre la impossibilitat del càlcul econòmic en un règim comunista que van mantenir Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, i l’economista marxista Oskar Lange. Els preus que sorgeixen del mercat competitiu són fonamentals i insubstituïbles per assignar els recursos en una societat pròspera. El preu ens proporciona informació de l’escassetat o abundància relativa del producte. Si exhaurim el petroli, aquest pujarà de preu. I quan n’hi ha en excés, el preu baixa. Alhora els preus són bàsics per generar els incentius adequats i promoure la innovació en una economia dinàmica. A l’URSS no hi havien preus ni mercats. La propietat privada no s’acceptava i el règim totalitari podia castigar la població amb qualsevol condemna arbitrària. El comerç minorista soviètic servia amb mala cara els productes de baixa qualitat a uns clients que mai tenien la raó.
Ara analitzem el nostre entorn. Se suposa que aquesta economia mixta no és ni capitalista ni comunista, sinó un tercer sistema que conserva els avantatges d’ambdós i evita els seus inconvenients. Però en un entorn de pandèmia els Estats no deixen passar l’oportunitat per incrementar el seu control en una deriva marcadament autoritària. Reviure una revolució com la d’octubre de 1917 és ara improbable, però la submissió total de l’individu a estructures col·lectives plenipotenciàries continua sent una amenaça real.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC