La fallida de les pensions

Qualsevol país amb un mínim de garanties jurídiques i institucionals prohibeix i persegueix els anomenats fraus piramidals, consistents en oferir uns guanys ficticis generats gràcies a les aportacions monetàries pròpies i a les de futurs clients, que també seran enganyats amb la promesa d’obtenció de grans beneficis. El frau només pot prosperar si augmenta el número de noves víctimes. Aquest esquema piramidal fraudulent és força recurrent i en són exemples el de Carlo Ponzi als Estats Units de 1920, de qui prendrà el nom, el de Baldomera Larra, filla de l’escriptor Mariano José de Larra i que prometia a qui li deixava or tornar-lo duplicat en el termini d’un mes, o el més recent de Bernard Madoff, un dels savis de Wall Street empresonat per estafar més de 50.000 milions de dòlars. A Espanya, l’article 23 de la llei d’ordenació del comerç minorista de 1996 prohibeix els contractes que ofereixen un benefici econòmic basat en la progressió geomètrica del número futur de persones reclutades o inscrites. 
Curiosament, l’actual sistema espanyol de pensions té la mateixa estructura que una venda piramidal, prohibida en l’àmbit mercantil. Les prestacions dels jubilats són finançades amb les actuals contribucions dels treballadors en actiu i, així mateix, les pensions futures dels ocupats dependran de les cotitzacions a pagar per la propera generació. Nous cotitzants novells han d’entrar en el sistema conforme es van retirant els treballadors jubilats. I aquí sorgeixen els problemes. L’estructura demogràfica regressiva d’Espanya i el ràpid envelliment de la població asseguren la insostenibilitat del sistema a curt termini. L’any 1970, el grup més nombrós era el comprès entre els 0 i 5 anys d’edat i el percentatge dels menors de 16 anys representava el 30% del total, mentre que els més grans de 64 anys només el 9,67%. Actualment, les xifres ja s’han invertit i els menors de 16 anys representen només el 15%, la meitat, mentre que el segment en edat de jubilació s’ha duplicat i supera el 18%. Pel 2052, la població majoritària es concentrarà entre els 50 i 65 anys, al mateix temps que el nombre d’ancians amb dret teòric a percebre una pensió es dispararà fins a suposar el 37% de la població total. El nombre de cotitzants per cada pensió pagada presenta una caiguda continuada, passant de 2,8 el 2007, a només 1,9 en el moment actual. Concretament, amb dades del passat mes de juliol, 17.031.738 d’afiliats abonaven 8.918.804 de pensions. La Seguretat Social, malgrat monopolitzar tots els fluxos monetaris i ingressar 101.106 milions d’euros per cotitzacions socials l’any passat, ja va presentar un dèficit superior als 10.000 milions el 2012.
Sense la centralització dels cobraments que comporta la caixa única, la fallida del sistema actual de pensions seria absoluta a Galícia o Astúries, on el nombre de pensions supera el de cotitzants. L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys i l’últim decret llei del PP endureix els requisits per accedir a la jubilació anticipada, exigint un mínim de 35 anys cotitzats i rebaixant també la pensió mensual a percebre. Podem intuir, sense necessitat d’excessiva sagacitat, que això és només l’inici de futures reduccions de les pensions, alhora que s’allargarà l’edat de jubilació. Qui primer va instaurar aquest sistema de pensions públic i de repartiment va ser Otto von Bismarck, el canceller de ferro artífex del primer Reich alemany, l’any 1881. Va fixar l’edat de jubilació als 65 anys després d’inquirir d’un actuari que l’edat mitjana de vida era de 66 anys. Pensava, amb certesa, que les pensions públiques contribuirien a conformar una societat més servil davant l’Estat, alhora que el govern milloraria la seva situació financera a l’apropiar-se del cobrament de les cotitzacions socials.
A Espanya, la pensió de jubilació suposa el 75% dels ingressos totals d’un jubilat. Amb la fallida imminent d’aquest sistema, hem de resignar-nos a la misèria? No, perquè l’alternativa a un sistema de pensions públic i de repartiment existeix, i és el sistema privat de capitalització. Altres països, com Xile, Gran Bretanya o Suècia, ja han encarat la transició cap un sistema de capitalització. En aquest sistema, les aportacions van a parar a un fons individualitzat que s’inverteix en actius financers i es recupera en el moment de la jubilació, degudament capitalitzat. És urgent la transició del sistema de pensions públic i de repartiment a un de capitalització. Primer, perquè l’actual sistema públic està en fallida. Segon, perquè no és eficient des del punt de vista financer i els rendiments que ofereix són molt baixos. Tercer, perquè afecta negativament el creixement econòmic i el desenvolupament social, reduint el nivell d’estalvi i repercutint negativament sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Quart, perquè perjudica la població més pobra i desfavorida. Les persones amb més recursos gaudeixen d’una educació més prolongada i de major qualitat. La seva incorporació al mercat de treball és posterior, cotitzen menys anys, però gaudeixen de majors pensions, complementades amb fons privats, i durant més anys per gaudir d’una esperança de vida superior. Cinquè, perquè perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les espanyoles arriba als 85 anys, mentre que la dels homes és només de 79 anys. Per tant, les dones cobren les pensions, de mitjana, 6 anys més que els homes. I sisè, perquè l’actual sistema perjudica la població més jove, que haurà de pagar més i durant més anys per sostenir una població cada vegada més envellida, amb l’afegit que quan els toqui a ells percebre una pensió, no hi haurà qui la pagui.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor dels Estudis d’Emrpesa de la FUB