El Fons Monetari Internacional (FMI) ha publicat aquesta setmana el seu darrer informe de previsions econòmiques (World Economic Outlook) on millora el creixement dels països desenvolupats amb l’excepció d’Espanya. En concret, l’FMI pronostica una caiguda del PIB del 12,8% a Espanya aquest 2020, caiguda que és més del doble que la prevista per al conjunt d’economies desenvolupades, que seria només del 5,8%. S’estima que en tres països de nord el decreixement serà inferior al 5% -Finlandia (-4%), Dinamarca (-4,5%) i Suècia (-4,7%) -, mentre que en tres països de sud serà igual o superior al 10%. Si Grècia patirà una caiguda rellevant del 9,5%, Portugal ho farà un 10%, Itàlia un 10,6% i Espanya el 12,8%. Clarament, per tant, Espanya tornarà a ser el país de l’OCDE més perjudicat per la crisi i el que obtindrà pitjors registres. I el diferencial negatiu pot continuar augmentant el 2021. L’FMI estima que els països frugals, inclosa Alemanya, recuperaran l’any vinent entre el 80% i el 90% del PIB perdut aquest any, mentre que els països del sud, de mitjana, tot just podran recuperar poc més de la meitat. Per tant, la caiguda és monumental i la recuperació serà lenta i costosa.
La disminució de la producció és equivalent a la reducció dels ingressos i, per tant, a la capacitat de despesa. El govern té arguments per traslladar aquests pèssims resultats, que no són independents de la gestió realitzada, a col·lectius com els pensionistes o funcionaris. El problema pot venir quan els sous del personal sanitari, tremendament tensionat pel xoc epidemiològic de la covid-19, és sensiblement inferior als estàndards europeus. Segons un informe sobre salaris mèdics que realitza Medscape, un metge a Espanya guanya de mitjana entre 51.000 euros anuals (atenció primària) i 54.000 euros (especialista). Quant guanyen a Europa? Doncs 95.000 euros a França, 125.000 a Alemanya o 129.000 al Regne Unit. En una altra lliga es troben els EUA, que és el país que més gasta en salut en relació al PIB, fonamentalment pels alts costos dels seus professionals i el pervers funcionament de convenis sanitaris publicoprivats.
Precisament, el personal sanitari d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut havia plantejat aquesta setmana una vaga per reivindicar la millora de les condicions laborals i salarials del personal mèdic, que està patint una sobrecàrrega de treball asfixiant. El sindicat Metges de Catalunya, però, va decidir dimecres al vespre ajornar la vaga i les mobilitzacions fins que la situació de la pandèmia millori. És clar que el personal sanitari està mal pagat i les condicions laborals són precàries. Un altre factor a tenir en compte és el número existent de metges i infermeres. Espanya té més metges que la mitjana OCDE. Concretament, per 1.000 habitants, són 3,9 a Espanya i 3,5 als països de l’OCDE. A Catalunya la xifra augmenta a 4,8. En canvi, disposa de menys infermeres. 5,7 a Espanya (6 a Catalunya) i 8,8 a l’OCDE.
El desajust existent entre els recursos disponibles i les necessitats de despesa sanitària són evidents. La pandèmia del coronavirus ha posat de manifest les debilitats del sistema sanitari espanyol i la necessitat de millorar l’ús dels recursos. Per augmentar els recursos en un entorn tan depressiu com l’actual es pot gastar més recorrent a l’endeutament, una pràctica molt habitual a Espanya que situarà el deute públic en nivells superiors al 120% del PIB, o es pot gastar millor. Per aquest motiu resulta molt interessant un informe realitzat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) sobre una part de la despesa sanitària. Concretament, la destinada a les compres de medicaments hospitalaris. Els resultats de l’estudi són sorprenents i mostren que Espanya té un gran marge de millora en la despesa sanitària i en les compres eficients de medicaments. Des del 2000, la despesa en medicaments hospitalaris, i no s’inclouen les receptes, s’ha disparat en més de 5.000 milions d’euros.
El motiu del sobrecost són les patents dels fàrmacs adquirits i l’escàs ús dels genèrics o medicaments biosimilars. Les patents són drets de monopoli concedits per l’Estat a l’empresa farmacèutica inventora d’un nou producte o procés farmacològic susceptible de ser explotat comercialment durant 20 anys com a mínim. En canvi, els medicaments biosimilars són aquells que aporten un tractament similar al que ofereix el medicament patentat, però a un cost inferior. L’AIReF ha detectat que l’ús de biosimilars a Espanya és més baix que en la mitjana europea, de manera que hi ha un marge de millora important. La presidenta de l’AIReF Cristina Herrero també explica que més del 70% de les compres són opaques i fetes directament a laboratoris, amb tot el que suposa d’increment de costos, manca de transparència i de competència. I és que a vegades no es tracta de gastar més, sinó de gastar millor.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.