Els problemes socials i econòmics són, molt sovint, difícils de diagnosticar encertadament. Les polítiques econòmiques que s’apliquen, mai consensuades, generen importants efectes secundaris i, fins i tot, poden resultar contraproduents. A diferència dels fenòmens naturals, més predictibles i regulars, els fenòmens socials i els cicles econòmics ni són inevitables ni tenen una única interpretació.
La macroeconomia dominant considera que l’actual crisi financera i recessió global és un problema de demanda. Robert Shiller, un dels darrers Premis Nobel i estudiós dels mercats financers, defensa que la psicologia dels inversors, sempre voluble i propensa a desequilibris col·lectius, determina l’exuberància o fretura irracional dels mercats.
Amb la punxada de la bombolla immobiliària o la davallada en la venda de cotxes, per exemple, aquests sectors es troben amb una estructura productiva sobredimensionada i tenen necessitat d’acomiadar treballadors.
Amb l’increment de l’atur, disminueix la capacitat adquisitiva i la menor despesa afecta negativament altres sectors. El paradigma econòmic actualment dominant considera que aquesta crisi és un problema de manca de demanda.
Cal, per tant, estimular de nou la despesa. Els keynesians prefereixen fer-ho a través de polítiques fiscals discrecionals, variant la despesa pública i els impostos. I els monetaristes prefereixen la intervenció expansiva dels Bancs Centrals, abaratint el tipus d’interès i augmentant l’oferta monetària.
És el cas de la debatuda quantitative easing, o compra de deute públic per part del banc emissor, basant-se en el seu poder de monopoli públic de la moneda i amb recurs últim a la fabricació de bitllets. Ambdós corrents teòrics coincideixen, però, en la necessitat d’estimular la demanda. Que els simpatitzants de John Maynard Keynes prefereixin la política 
fiscal directa i els seguidors de Milton Friedman s’inclinin per la monetària, d’efectes més indirectes, és només una diferència instrumental, que no contradiu l’objectiu comú de fomentar la demanda. Ambdós persegueixen reactivar la despesa, ja sigui a través de subvencions a les empreses i desgravacions fiscals al consumidor, en el primer cas, o mitjançant abundant crèdit barat, en el segon.
Malauradament, ni aquesta teoria ni la seva pràctica, com la política japonesa del primer ministre nipó Shinzo Abe, superen un examen crític.
El Japó, per superar la crisi iniciada el 1990, ha optat per incrementar la despesa pública (dèficit públic del 9% del PIB el 2013) i l’oferta monetària (compra de deute públic per valor de 50 bilions de iens i augment anual de la base monetària del 50%), provocant la depreciació del ien respecte el dòlar del 20%. Els resultats són molt decebedors.
El Japó continua estancat (increment del PIB el 2013 de només l’1,5%), amb un deute públic estratosfèric (245% del PIB) i un enorme dèficit comercial exterior (les exportacions augmenten un 9% i les importacions el 25%). Entre 1990 i 2013, mentre el deute públic del Japó augmenta el 260%, el PIB nominal disminueix el 0,2%. La població nipona envelleix acceleradament (més del 25% tenen una edat superior als 65 anys), la innovació tecnològica perd força i l’estalvi total disminueix. En definitiva, les polítiques expansives de demanda han fracassat rotundament, tot impedint el reajustament productiu i perllongant la crisi.
Insistir en estimular la demanda sense voler veure els gravíssims desequilibris de l’oferta és com pretendre conduir un cotxe que té doble carburador, però que està mancat de bugies i pneumàtics. L’abaratiment del tipus d’interès orquestrat pels bancs centrals i la gran expansió del crèdit van crear i tornaran a crear, sempre i en qualsevol lloc, bombolles insostenibles.
La psicologia i l’estat anímic de l’empresari no és la causa, sinó la necessària conseqüència d’una inversió massiva i errònia provocada per les polítiques monetàries ultraintervencionistes i centralment planificades.
El que cal fer no és subvencionar empreses improductives, sinó fomentar l’estalvi i recuperar l’equilibri de l’estructura productiva, permetent la desinversió i liquidació ordenada de sectors com l’immobiliari i el financer, tot facilitant el reajustament dels recursos cap a altres negocis rendibles, probablement més propers al consumidor final.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB