Hem celebrat l’1 de maig d’aquest any pandèmic en condicions sanitàries millors que les de l’any passat, quan regia un confinament total, però continuem molt lluny de la normalització desitjada. La salut i la manca de treball apareixen com les preocupacions més destacades a totes les enquestes sociològiques, mentre que altres qüestions com les ecològiques i mediambientals perden posicions en el ranking. L’atur ha estat sempre un càncer crònic de la societat espanyola i continua sent-ho. Mentre que països com Alemanya o els EUA gaudeixen de plena ocupació tècnica, amb un atur actual de només el 6%, Espanya pateix problemes estructurals que es tradueixen en ocupacions molt inferiors i taxes d’atur permanentment elevades. Falta treball, en quantitat i en qualitat. Necessitem més ocupació i millors salaris. Quelcom impossible d’assolir sense millorar la productivitat. Mentre que a Alemanya treballen 77 de cada 100 persones en edat de treballar (any 2019), a Espanya només ho fan 63.
La política social més bàsica per tota societat pròspera és garantir l’accés al mercat de treball. Tenir feina millora l’autoestima i ens garanteix l’autonomia personal. Per tant, redueix la despesa en subsidis públics alhora que augmenta els ingressos de l’Estat via recaptació d’impostos. Caldria centrar-nos en la situació dels joves, el segment poblacional clau que són, per definició, el futur de la nostra societat. No ens podem enganyar. Se’ls presenta un futur molt difícil i possiblement amb un nivell de vida inferior al del seus progenitors. Tenen grans dificultats per accedir al mercat laboral i a l’habitatge. Les seves pensions tampoc estan assegurades i, amb certesa, es retallaran. I trobaran un colossal deute públic, ja superior al 120% del PIB, amb tot el que comporta de pagament d’interessos (que algun dia deixaran de ser 0%) i la conseqüent retallada d’altres serveis públics.
La desocupació juvenil, en edats compreses entre 20 i 24 anys, mai ha estat a Espanya inferior al 14%, ni quan l’economia creixia un 5% anual. Avui es troba en el 37%, la més alta d’Europa i per davant de Grècia o Itàlia. L’atur juvenil és un problema crònic que es transmet de generació en generació. Però no és l’únic problema. En un document que el Banc d’Espanya ha publicat aquesta setmana, s’analitza l’herència enverinada que es traspassarà als joves. La seqüència estudis-treball-accés a l’habitatge-formació d’una família-jubilació ha passat a la història. S’ha trencat. El banc emissor detecta un empitjorament en la qualitat de l’educació, destacant que encara es desconeix quina ha estat la pèrdua de coneixements en els estudiants per la reducció de les classes presencials. Als Estats Units i Bèlgica ja hi ha evidències que ha caigut el rendiment en matemàtiques. Aquí, els problemes de qualitat del sistema educatiu condicionen a la baixa sous i condicions laborals.
Els contractes temporals entre joves superen el 50% a Espanya (només el 10% al Regne Unit). Aquesta dualitat del mercat de treball fa que siguin ells els principals damnificats quan arriba qualsevol crisi. Amb la covid, dels més de 900.000 aturats, 700.000 eren temporals. El percentatge de menors de 30 anys sense ingressos ha augmentat des del 30% abans de la covid al 35% a finals de 2020. Sense feina i sense ingressos, tampoc poden emancipar-se. La immensa majoria de joves viuen amb els seus pares. Sense aquest coixí familiar, el drama seria pitjor. I directament relacionat amb la manca d’independència hi ha la no-natalitat. L’INE detecta a inicis d’aquest any una caiguda del 20% en els naixements. La insostenibilitat del sistema de pensions condicionarà una vida laboral més llarga. La crisi derivada de la covid afecta en major mesura els joves de fins a 35 anys, que ja venien tocats de l’anterior crisi de l’any 2008. Són la generació de la doble crisi, els que han patit primer la gran recessió i després el gran confinament.
L’ascensor social està aturat i la frustració col·lectiva plana sobre el jovent. El pessimisme s’acompanya de problemes creixents d’ansietat. I on domina l’atur, la precarietat i l’exclusió social, es formen bosses permanents d’indignats amb el sistema i crítics furibunds dels polítics, que es poden activar mitjançant formacions antisistema. Les dues grans crisis del 2008 i 2020 han afectat el jovent amb especial intensitat i virulència. S’han trencat molts somnis i massa projectes vitals han quedat en no res. I aquesta creixent pobresa i desigualtat conviu amb una minoria enriquida i elitista. La fractura social ha enfonsat la classe mitjana a nivells inferiors. I l’OCDE, el club de països avançats, calcula que a Espanya es necessiten ja diverses dècades per passar de la classe baixa a la mitjana, i que ja no n’hi ha prou amb una generació com en els anys vuitanta. Mentrestant, el govern anuncia amb alegria que rebrà un total de 140.000 milions provinents d’Europa. Ja veurem si serveixen per cohesionar la societat i modernitzar l’economia. O just pel contrari.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.