Recentment l’associació UPTA (Unió de professionals i treballadors autònoms) ha alertat de la bombolla de l’emprenedoria. Segons aquesta institució, i també algunes veus autoritzades, l’incentiu econòmic i social del fet emprenedor ha provocat que moltes persones hagin optat per fer-se emprenedors com a sortida a la seva situació d’atur i a la impossibilitat de trobar feina més que per vocació i visió empresarial. Amb les dades a la mà, veiem que el saldo registrat pel RETA (Règim Especial per a Treballadors Autònoms) ha augmentat en prop de 160.000 autònoms els darrers tres anys. Això ens podria fer pensar que l’emprenedoria es consolida, però per altra banda també observem una cruixidora rotació de persones que paguen la quota que, sumada a la discontinuïtat de molts d’ells, fa sospitar de la precarietat dels negocis engegats. Cal afegir aquí que la (mini) rebaixa de l’atur ha vingut sobretot per la via d’assalariats i no pas per la d’autònoms, i que aquests últims tampoc han sigut capaços de generar empreses més intensives en persones que la mitjana.
Aquesta analítica alimenta el debat engegat en diversos entorns al voltant de si qualsevol persona pot emprendre. Ja els avanço que la meva resposta es SÍ, però no de qualsevol manera o forma.
D’ençà de les primeres fuetades de la crisi, el govern va apostar per l’incentiu a l’emprenedoria com a palanca de força per capgirar la situació. No vam ser pocs els que vam apuntar en aquell moment que si bé era essencial el foment de l’emprenedoria responsable com a base per a la generació de riquesa empresarial que permetés canviar de model productiu, també ho era seguir apostant per les empreses ja constituïdes i en funcionament, que segur que masegades i en estat crític constituïen una estructura formidable per a l’autoregeneració. Això explicaria, anys després, el que comentàvem unes ratlles amunt sobre com s’han distribuït els nous llocs de treball.
Dit això, cal afrontar la idea de la bombolla de l’emprenedoria. En efecte, crec que s’ha estereotipat massa un determinat tipus d’emprenedor. Sí, aquell vestit de negre, amb bambes de colors i ulleres de pasta que ens parla de Silicon Valley i d’Startups tecnològiques. Aquell que fa bandera de la superació personal, del fer-se un mateix, ratllant la perspectiva mística. El dels missatges inspiradors a Facebook i Twitter. Estic completament segur que aquest model d’emprenedor és en ell mateix un negoci. Un Phantom Entrepreneur, per tant. Dita visió enlluernadora i, permetin-me happy de la persona emprenedora, pot haver conduït alguna persona a emprendre sense massa fonament, que precisament és el que reclama l’UPTA: peus a terra, formació i model de negoci.
Des de meu punt de vista és magnífic que hi hagi més persones que vulguin esdevenir empresaris. Sense cap mena de dubte aquest és un requisit indispensable pel desenvolupament de qualsevol país modern. Des de aquesta premissa però, també cal ser conscient que aquestes persones necessiten una dotació de coneixement suficient sobre el procés emprenedor, i al meu entendre sobre les formes d’emprendre més ajustades al model de negoci i sobretot a cada perfil professional i personal. Aquest últim punt és especialment rellevant per evitar l’efecte enlluernador del Phantom Entrepreneur. Autòmoms, SL, SA, Cooperatives, Reempresa…. emprendre en solitari, emprendre col·lectivament, amb un mentor dins una empresa ja existent… les opcions són tantes com perfils personals dels emprenedors. No es tracta de preguntar-nos si tothom pot emprendre, es tracta de pensar quina és la fórmula perquè aquella persona o grup de persones puguin emprendre amb més possibilitats d’èxit, sense replicar models que tenen com a única garantia que han funcionat en altres persones diferents.
Des d’aquesta reflexió, aviat s’iniciarà la segona edició de l’Escola per a Persones Emprenedores de Manresa. Serà una magnífica ocasió pels que estiguin pensant en emprendre, per augmentar els seus coneixements sobre aquest procés, madurar la seva idea de negoci i trobar la forma d’emprenedoria que més s’ajusti a la seva manera de fer. Estic segur que aquesta és una via excel·lent d’esquivar la bombolla anunciada per alguns, que per cert, només es punxa amb coneixement.
Marc Bernadich Marquez, doctor en Direcció i Gestió Pimes i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.