Els Simpson són –per als que no n’hagin vist mai cap fragment- una famosa sèrie d’animació nord-americana al voltant del dia a dia d’una família de classe mitjana, en la qual s’aborden amb ironia aguda qüestions que són objecte de viu debat polític i social als Estats Units: la immigració, els problemes ambientals, la corrupció, el dret a portar armes, … i la llibertat d’expressió.
En un dels capítols de la sèrie, Bart Simpson, el fill gamberro, és fotografiat davant d’una 
bandera nord-americana en una postura irrespectuosa –que en realitat no és tal-, i tota la família acaba empresonada al Centre de Reeducació Ronald Reagan com a conseqüència de la pressió social i la premsa sensacionalista, que els acusa de violar la llei denominada “El govern sempre té la raó”.
El debat que la sèrie posa sobre la taula és el dels límits de la llibertat d’expressió i la sacralització legal de determinats símbols. D’acord amb la primera esmena de la Constitució americana, el Congrés dels Estats Units no pot fer cap llei que limiti la llibertat d’expressió.
En aquest sentit, és famosa la Sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units dictada en el cas Texas vs. Johnson, que revisava la condemna imposada al Sr. Gregory Lee Johnson per un Jutjat de Dallas. El seu delicte: cremar una bandera americana en una manifestació contra el govern, i per tant, infringir la llei que prohibia actes contraris a objectes respectats.
La Cort Suprema, en una votació ajustada, va considerar que l’acte de cremar la bandera constituïa una conducta expressiva, un discurs simbòlic protegit per la primera esmena, que garanteix la llibertat d’expressió. Malgrat entendre que la bandera nord-americana era considerada majoritàriament com el símbol més important d’unitat nacional i dels valors americans, aquesta no era raó suficient per a vulnerar la llibertat d’expressió prohibint el dret a cremar-la en una manifestació, encara que molta gent ho considerés un gest execrable. El govern –diu literalment la sentència- no pot ordenar per llei un sentiment d’unitat entre els seus ciutadans, en tot cas ha de persuadir-los.
A Espanya, la llibertat d’expressió també està garantida per la Constitució, i el seu exercici només està limitat en la mesura que entri en col·lisió amb altres drets fonamentals constitucionalment protegits. El Tribunal Constitucional ha anat alguns cops molt enllà en la protecció d’aquesta llibertat, per exemple en la Sentència 235/2007, que declara inconstitucional el delicte consistent en difondre idees o doctrines que neguin l’Holocaust (en ocasió del procés al propietari de la llibreria Europa, de Barcelona), en contradicció amb la posició que mantenen els països del nostre entorn democràtic, que penalitzen el denominat negacionisme.
En canvi, quan l’exercici de la llibertat d’expressió afectava determinats símbols la posició del TC ha estat la contrària: la Sentència 177/2015 considera que la crema pública d’una foto dels reis d’Espanya en una plaça de Girona no està emparada per la llibertat d’expressió i constitueix delicte. És urgent que Bart Simpson els expliqui la lliçó americana: no es pot imposar per llei el sentiment d’unitat o de respecte , es tracta de persuadir.
David Sanclimens Solervicens professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.