(1) Eslògan de la XII Festa per a una Societat Inclusiva del Garraf Vilanova i la Geltrú 2015
No acostumo a escriure com a regidor d’un ajuntament ja que considero que la meva vessant professional ha d’estar allunyada de la política; no obstant, avui necessito parlar de la gent amb capacitats diverses, aquelles persones que no són diferents sinó reals, més reals que molta de la gent amb la que ens toca tractar al llarg d’un dia qualsevol. I això, malauradament, no ho puc deslligar d’aquesta condició de polític municipal.
El cap de setmana passat vaig tenir la sort de participar com a voluntari a la XI Festa per una Societat Inclusiva del Garraf, segurament el projecte més personal i il·lusionant que vaig iniciar quan encapçalava la Regidoria d’Ensenyament. Ara, un cop celebrada, puc dir amb satisfacció, que aquesta aposta va ser la més encertada d’aquell poc més d’un any com a regidor d’ensenyament.
No vull parlar de política però cal recordar, que aquest dia de festa no va ser més que la posada en escena de molta feina si, però que la feina de debò s’ha de fer durant els 365 dies de l’any; tots ells, sense vacances, i que les ànsies de protagonisme i de rèdit polític s’han de deixar a casa quan es tracta d’aquest col·lectiu.
A nivell personal, aquesta festa m’ha permès adonar-me, en poc més d’unes hores, que la inversió d’una abraçada, d’un somriure o d’un senzill “Ei què tal?”, … retorna un món de sensacions positives, de ganes, d’il·lusions, de VIDA … Aquest és el motiu pel que avui parlo d’ells amb admiració i em sento amb l’obligació de donar una mica més de visibilitat a aquestes persones a través d’aquest petit espai que tinc en aquest diari. Gràcies.
Per elles, per aquestes persones amb capacitats diverses, es pot treballar en tots els àmbits de la societat i la inclusió, justament, en això consisteix. Però, al meu entendre, hi ha tres àrees de les que depèn i molt la seva inclusió real: l’ensenyament, el treball i l’esport. I sobre aquests tres àmbits vull fer una petita reflexió personal.
A l’ensenyament és on la inclusió ha estat una exigència progressiva de la societat, un espai on, tradicionalment, s’ha portat a terme la inclusió de tots els exclosos, sense marginació, tractant-los com les persones que són, fent-los partícips d’un espai on ells també tenen cabuda. No en va, la formació en valors permet el tractament dels diferents com a iguals, èxit perseguit per una veritable societat inclusiva.
És per això, que em costa entendre que el pressupost en ensenyament no només no augmenti sinó que experimenti retallades sistemàtiques, retallades que estan afectant, com sempre, als més dèbils. I entre aquests estan aquestes personetes, referint-me als nens i a les nenes, que veuen com l’administració decideix, per exemple, treure les subvencions de menjador que permet disposar dels vetlladors que necessiten.
Quan estem a l’edat escolar, la inclusió té dificultats però encara ens en sortim prou bé gràcies a l’esforç dels professionals de l’ensenyament, que van un pas més enllà dels mínims que se’ls hi demanen per contracte; el problema important està en el dia de després. Quan toca la incorporació al món real, fora de la protecció d’una escola i, en la mesura del possible, fora de la protecció familiar. És aquí on tenim molt camí a córrer, inclusió significa normalitat, i quan hom acaba l’etapa estudiantil, amb més o menys fortuna, toca treballar, toca incorporar-se al mercat laboral, en busca de la major autosuficiència possible. I aquí fracassem, tots som molt solidaris, tots som molt compromesos, …
Però aquesta solidaritat i aquest compromís només està present quan ens toca de forma propera i això esbiaixa la nostra implicació. Fa uns dies, escoltant una xerrada de Jordi Durà, president de Special Olympics Catalunya, va agradar-me una reflexió que feia quan comentava el seu malestar per no haver començat a conèixer i participar d’aquest món fins que va néixer la Montse, la seva filla. Tots hem d’aprendre i no cometre la mateixa errada si se’m permet dir-li així.
Vagi per endavant que comparteixo plenament aquells projectes empresarials fonamentats en la col·locació laboral d’aquest col·lectiu, generant empreses que giren al seu voltant i que hem de donar gràcies a aquestes iniciatives. Però aquestes empreses, no fan inclusió pura, la inclusió real passa per incorporar a aquest col·lectiu a totes les empreses i aprofitar les seves capacitats, diferents si voleu, però amb un valor afegit del que la nostra societat no es pot permetre prescindir.
Finalment, una breu referència a l’esport, un espai de convivència on les capacitats diverses deixen de ser un obstacle, tal com fa uns dies em va demostrar l’Enric Valera, un esportista que aquests dies ens representarà a Copenhage com a integrant de la selecció catalana de handbol, sota el paraigües dels Special Olympics i que sap que compta amb el suport de molta gent entre els que després de tenir l’oportunitat de conèixer-lo, em permeto incloure’m.
Per acabar, em vull referir novament al Jordi Durà i a una de les seves intervencions a la xerrada quan va dir “En el nostre esport tots guanyen, tots són campions”. Aquesta és la filosofia que ha d’impregnar la societat, no només a l’esport sinó en tots els aspectes de la vida, inclús en aquells més insignificants i als que no donem la importància per no tenir aquestes dificultats.
Si volem una societat inclusiva per les persones amb capacitats diverses que els hi garanteixi la igualtat d’oportunitats, hem d’aconseguir que la inclusió i la igualtat d’oportunitats siguin principis pràctics i no mers valors sense contingut, moguts per la lògica de l’egoisme individual i de la maximització de la rendibilitat. No només es tracta de parlar, que és políticament correcte; en realitat es tracta de formar-ne part, de ser un més, d’entendre que no són persones diferents, són persones reals.
Xavier Baraza Sánchez – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la – FUB. Professor d’Economia i Empresa de la UOC