Inflació i salaris

Entre els anys 2013 i 2021 les llars espanyoles van patir una inflació acumulada de només el 4%. Va ser una època de gran moderació de preus a Europa. Van coincidir la recuperació econòmica posterior a la crisi de l’euro amb uns preus estables. Semblava que la inflació estava derrotada per sempre i que els polítics començaven a debatre que la preocupació ja no era l’increment generalitzat i sostingut dels preus, sinó la deflació. Ara bé, des del febrer del 2021 la inflació s’ha disparat gairebé un 8%. Per tant, en només 12 mesos, els preus han pujat el doble que en els vuit anys anteriors. Els factors que expliquen el retorn de la inflació són reals i monetaris. Els primers, com els problemes de subministrament i l’encariment energètic i alimentari, són importants. Però els segons, relacionats amb les polítiques monetàries ultraexpansives dirigides de manera coordinada pels Bancs Centrals, són igualment greus i preocupants.

En els darrers anys, la inflació s’ha mantingut estable mentre molts països reduïen l’atur. Ja sabem que Espanya és diferent i manté sempre un diferencial molt negatiu en el mercat de treball. Si bé és cert que l’atur del darrer trimestre del 2021 va baixar al 13,3%, també ho és que la xifra està distorsionada pels treballadors amb ERTO (103.000) i els autònoms en cessament d’activitat (216.000), ambdós sense cap tipus d’activitat laboral. A més, el nombre de persones inactives s’ha incrementat i a les dades de l’EPA hi apareixen 3,8 milions d’ocupats que no han treballat durant la setmana de referència en què s’ha fet l’enquesta. En qualsevol cas, tot fa preveure en les circumstàncies actuals que qualsevol intent de reduir l’atur es traslladarà a un increment de preus. El pendent de la corba de Phillips, que relaciona empíricament els nivells d’inflació i atur, pot arribar a ser molt pronunciat.

Per la part empresarial, quan la inflació de costos és moderada i no es pugen preus per no perdre quota de mercat, els marges de benefici es redueixen. En un primer moment, les empreses van contenir la pujada de preus suportant el major cost de l’energia en forma de menors beneficis. Però ara els preus pugen i, per tant, els beneficis d’algunes empreses s’estan recuperant. La pressió sobre els marges ha acabat explotant i s’ha traslladat a la resta de béns i serveis. És veritat que no totes les empreses tenen la mateixa capacitat per traslladar al client l’increment de costos. Però correspon a les autoritats garantir l’accés lliure al mercat i promoure la competència, corregir els monopolis i distribuir els guanys extraordinaris que aquests acrediten regularment. Si els salaris resten congelats en temps d’inflació, això significa que el pes principal de l’ajust recau sobre els treballadors. Amb el ritme d’encariment actual dels preus, el poder adquisitiu dels salaris s’haurà reduït a la meitat en només 9 anys. Els agents socials havien confiat ingènuament en la mort prematura de la inflació, no renovant les clàusules de garantia salarial. Però la inflació només estava endormiscada i ha despertat amb un furor renovat i abrivat.

En una reunió amb el govern, els secretaris generals de CCOO, Unai Sordo, i d’UGT, Pepe Álvarez, han avisat que no hi haurà acord si no es garanteix el poder adquisitiu dels treballadors. Sordo denuncia que sempre són els treballadors els que han d’acabar carregant el mort. Per tal que això no es repeteixi, cal recuperar les clàusules de garantia salarial, que han desaparegut dels convenis col·lectius dels darrers anys. Aquesta clàusula obligava a actualitzar les taules salarials del conveni en funció de la inflació per tal que els treballadors no perdessin poder adquisitiu. Mentre que el 70% dels treballadors tenien aquesta clàusula l’any 2008, actualment la protecció no arriba al 15%. Per tant, hi ha hagut una forta caiguda de la indexació dels salaris a la inflació. Mercadona, amb més de 90.000 treballadors a Espanya, ha acceptat per conveni augments de sou segons l’IPC a partir de l’1 de gener d’aquest any. És un bon exemple que s’hauria de generalitzar. La clàusula de revisió salarial ha de tornar als convenis, com a garantia bàsica del manteniment del poder adquisitiu dels salaris.

La realitat, però, és ben diferent. Segons un estudi de CCOO, el 75% dels treballadors amb conveni tindran increments salarials inferiors al 2%. Per tant, la pèrdua de capacitat adquisitiva està assegurada. L’Agència Tributària xifra en el 10% el creixement salarial mitjà entre el 2007 i el 2020, mentre que en aquest període la inflació va repuntar, amb dades de l’INE, el 20%. Exactament el doble. Per tant, els treballadors s’han empobrit i el perjudici amenaça amb escalar a partir d’ara. A més, els efectes són regressius i afecten en major mesura les rendes més baixes. La forta pujada dels preus dels aliments perjudica especialment a les famílies amb menors ingressos. De manera simètrica, els elevats costos energètics castiguen no només sectors industrials electrointensius com el metal·lúrgic, sinó també tot el teixit empresarial de petites i mitjanes empreses. No podem continuar indefinidament amb un model productiu basat únicament en retallades salarials i preus low-cost. Hi ha altres vies per guanyar competitivitat. I són les que s’han de transitar.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.