Un dels temes que en economia genera un consens més unànime és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari. L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics, en general, i Donald Trump, en particular, no escolten aquestes raons, sinó la dels lobbies nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial.
Des del primer dia d’aquest mes de juny, els EUA ja apliquen aranzels a les exportacions europees. Concretament, imposen un recàrrec impositiu del 25% sobre l’acer i del 10% sobre l’alumni. Es tornen a repetir, per tant, els errors tantes vegades desemmascarats per l’anàlisi econòmica i la mateixa història. El balanç final de les guerres comercials és invariablement negatiu. Alguns, pocs, hi poden sortir guanyant. Però la majoria de la població en sortirà malparada. Qui en sortirà beneficiat? La indústria nord-americana de l’acer i l’alumini, per la protecció dels seus mercats, i el propi govern de Trump, que ingressarà uns impostos aranzelaris addicionals. I qui en sortirà perjudicat? En primer lloc els consumidors nord-americans, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. També la pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum, que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà directament perjudicada. Si abans podia accedir a l’acer i alumini barats, ara els haurà de comprar a un preu més elevat, reduint vendes i beneficis i també perjudicant possiblement l’ocupació.
Un altre perjudicat pels aranzels, menys visible però no per això menys real, són els negocis que no naixeran mai o les vendes que no es realitzaran. I és que la menor renda disponible dels consumidors nord-americans, perjudicats per l’encariment dels productes derivats de l’acer i l’alumini, fa que disposin de menys diners per sortir a sopar al restaurant italià de l’avinguda Thomas Jefferson i assistir a un concert simfònic de l’orquestra de Cleveland. Per tant, el restaurant italià de l’avinguda Jefferson i els músics de la simfònica de Cleveland, per estrany que pugui semblar, també són perjudicats per la decisió de Trump. Per altra banda, els aranzels danyen la indústria europea de l’acer i l’alumini, debilitant la històrica relació transatlàntica. La guerra proteccionista perjudicarà també, en definitiva, algunes empreses espanyoles que es basen en les exportacions i el comerç internacional. La comissària europea de Comerç, Cecília Malmström, calcula que el proteccionisme nord-americà afectarà exportacions europees d’acer i alumini per valor de 6.400 milions d’euros, sobre un total de 14.000 milions.
Fins aquí ja comptabilitzem un resultat dels aranzels àmpliament negatiu. Però el desori continua. Com reaccionarà Donald Trump per compensar els agents econòmics nord-americans perjudicats per la seva mesura? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? I continuem amb les accions europees de represàlia. Brussel·les ja té preparada una llista de productes ianquis que, a partir del proper 20 de juny, podrien ser castigats amb aranzels de fins el 25%. Els més afectats són marques simbòliques com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, productes com l’arròs i la mantega de cacauet, el bourbon i els iots.
En definitiva, una guerra comercial en tota regla que serà continuada per Donald Trump. Quan el magnat immobiliari de Nova York declara que “la Unió Europea ens mata comercialment” obre la porta a noves represàlies comercials. Amb el pretext de garantir la seguretat nacional, el polític nord-americà apunta a l’entrada de cotxes alemanys. Alemanya té un superàvit comercial amb els EUA que va superar els 64.000 milions l’any 2017. El superàvit de la Xina amb els EUA és de 337.000 milions i també Trump inicia les hostilitats contra el gegant asiàtic, en un comportament més propi de l’imperialisme d’inicis del segle XX que de la globalització policèntrica del segle XXI. L’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump es retroalimenten amb l’autoritarisme creixent de Xi Jinping, el nou Mao que ambiciona poders il·limitats. Els dos dirigents coincideixen en les polítiques proteccionistes i en reforçar el poder discrecional de l’Estat, que acaba decidint amb qui es comercia i en quins termes. I això amenaça amb empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també significa el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que pot arrossegar el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica, perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones i preludiant un empitjorament global que complicarà la crisi econòmica.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.