La globalització, entesa com un procés mundial d’interconnexió financera, econòmica, política, social i cultural que s’accelera amb l’abaratiment dels transports i la incorporació de la informàtica i l’ús d’Internet a les organitzacions, experimentarà un canvi en el món postcovid. No deixarà de ser una realitat important i un tret característic de les societats modernes, però probablement es replegarà en àrees geogràfiques més petites i homogènies com la Unió Europea (UE), la Xina i el sud-asiàtic o els EUA i el seu hinterland americà. Continuarem vivint interconnectats i amb moltes possibilitats de relació, però possiblement de manera més regionalitzada. El valor afegit dels productes continuarà depenent més dels elements immaterials que porten incorporats, com el disseny o la marca, que no pas de la manipulació física dels elements materials de què es composen. Per posar un exemple, en el preu d’una raqueta de tennis pesa avui molt més la publicitat i les patents, que no pas els components materials. Així, la marca Head, utilitzada per Novak Djokovic, va presentar una patent per incloure-hi grafit en el marc, la Wilson ha fet el mateix amb el seu encordatge i la Dunlop va patentar la fabricació de les pilotes mitjançant la unió de les seves dues meitats. La divisió internacional del treball continuarà, però possiblement amb un abast geogràfic més limitat. Els processos productius, que fins ara estaven fragmentats en països molt llunyans, es modificaran per concentrar-se en un radi més limitat.
Aquesta tendència a escurçar les cadenes de proveïment no ha de ser necessàriament negativa. L’encariment dels nòlits i del comerç marítim ha multiplicat els costos del transport fins al punt de fer rendible la producció tèxtil i de calçat als països balcànics. El que abans es feia a la Xina i Àsia, amb costos laborals molt més baixos, ara s’està fabricant a Bòsnia, Sèrbia, Romania, Bulgària i, fins i tot, Turquia. També hi ha algunes activitats hiperglobalitzades que són difícils de justificar racionalment. Per exemple, es dóna el cas que 1 Kg. de raïm californià es transporta per avió a Alemanya, i en el viatge s’emeten 20 Kg. de CO2. O bé passa que hi ha crancs pescats al Mar del Nord que es traslladen al Marroc per a ser pelats i a Polònia per a ser empaquetats… abans de retornar una altra vegada als mercats d’Hamburg, no massa lluny d’on havien sortit. En aquests casos, és millor que prevalgui el comerç de proximitat i que les activitats productives que fins ara estaven deslocalitzades a l’altra punta del planeta es relocalitzin més a prop. La nova realitat tendirà a promoure les unions econòmiques regionals, el que hauria de permetre aprofitar els avantatges del comerç internacional i alhora tenir un poder de negociació prou fort per a dialogar amb les multinacionals amb garanties d’èxit. Utilitzant les dades de Michel Fouquin i Jules Hugot, investigadors a la Sorbona de París, el comerç entre països fronterers ja suposa el 20% del total, quan dues dècades abans no arribava al 10%, i el comerç intercontinental entre països de la mateixa unió econòmica supera el 60%. Segons l’Organització Mundial del Comerç, el nombre d’acords comercials regionals en vigor ha passat de menys de 100 l’any 2000 a gairebé 500 actualment. Ara la major part del comerç mundial té lloc entre països que han establert un acord comercial recíproc. En un món tan complex i ple d’institucions i forces que es contraposen, no s’hauria de deixar de treballar pel benestar, el treball i la humanització de les persones, especialment les més febles, tot posant l’ésser humà en el centre de les preocupacions.
I per això cal aprofundir en continuar construint la UE com un espai de lliure intercanvi. Un mercat comú, per suposat, de béns i serveis, treballadors, capitals i tecnologia. Però no només d’intercanvi econòmic, sinó també d’idees i realitats espirituals. No oblidem que l’obra d’Ignasi de Loiola, de qui ja comencem a commemorar els 500 anys de la seva conversió a Manresa, s’incardina en la resposta de Roma a la Reforma luterana. I així com en el passiu d’Europa hi pesen els sagnants conflictes religiosos i la repressió dogmàtica d’alguns avenços científics, a l’actiu també hi llueixen grans progressos com l’inici de la revolució industrial o la Il·lustració del segle XVIII. I en aquests canvis tectònics de l’ordre mundial actual, a Europa li està costant reaccionar adequadament. No disposem de recursos naturals i la població està envellida. S’ha d’importar petroli i gas natural a altres països. Les fronteres d’Ucraïna estan creixentment amenaçades per milers de soldats russos que fustiguen la població amb foc real. Sense un exèrcit propi, la UE necessita el recolzament dels EUA i de les forces de l’OTAN. En un escenari internacional on tots els països estan intentant guanyar múscul per reubicar-se en termes més profitosos, Europa discuteix i discuteix sobre el repartiment dels fons, en un entorn de creixent inflació, i la transició ecològica, que mal implementada pot acabar amb la potent indústria europea del cotxe amb motor de combustió interna. Europa disposa de moment d’un gran mercat, amb milions de consumidors d’alt nivell adquisitiu, però ho està entregant als productes xinesos, a la tecnologia nord-americana i les finances anglosaxones. Rectificarem a temps o ens convertirem en la perifèria més irrellevant del món?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC