Hem recordat aquesta setmana el 40è aniversari de la Constitució, aprovada el 31 d’octubre de 1978 i ratificada el 6 de desembre en referèndum. A diferència, però, de la festivitat religiosa de la Immaculada, la Carta Magna naixia amb pecat original. Per una llei de 1979, el Tribunal Constitucional era declarat l’intèrpret suprem de la Constitució. I com ha afirmat el professor Bartolomé Clavero Salvador, catedràtic d’història del dret a la Universitat de Sevilla, les funcions atorgades als tres grans poders jurisdiccionals (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Audiència Nacional) han transformat la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. La jurisprudència d’aquests tribunals queda fixada a la pròpia norma i contribueix a crear un poder que s’exerceix al marge del control dels ciutadans.
Recordem que el text constitucional es va alterar l’estiu del 2011, en una reforma exprés acordada per Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, modificant sense referèndum l’article 135 i declarant prioritari el pagament dels interessos del deute públic per davant de qualsevol altra despesa dels pressupostos generals, pensions i sanitat incloses. En canvi, però, el tracte atorgat a l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 va ser molt diferent.
D’entrada, i contra el que havia promès Zapatero, es va substituir el terme “nació” per “nacionalitat” a l’article primer i es va també retallar considerablement el finançament. Va ser acceptat pel Congrés i pel Senat espanyols, sent ratificat en referèndum a Catalunya. Semblaria que l’Estatut va ser redactat amb molta cura, i que es mantenia d’acord amb la lletra de la Constitució. Però el desenllaç ja sabem quin va ser. El Tribunal Constitucional, en sentència de 2010 i a instàncies de recursos presentats pel PP, retallava la norma autonòmica. En alguns aspectes, implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978. ¿Com es justifica aquesta intervenció del Tribunal Constitucional, quan l’Estatut havia estat en vigor quatre anys sense que hi hagués cap tipus de pertorbació en el funcionament de l’Estat ni cap mena de conflictivitat competencial?
Resulten reveladores les opinions de Manuel Aragón, un dels magistrats de l’alt tribunal. Aragón menysté l’expressió col·lectiva de la voluntat popular: “No pasa nada porque salgan a la calle millones de personas. La gente sale a la calle porque son llamados a salir por algunos. La espontaneidad no existe”. Aleshores, no és tan important el que diu la Constitució, com el que se’n deriva. L’opinió dels tres grans tribunals de justícia és determinant. Per tant, les normes que guien la nostra societat les fixa una elit de juristes que s’atribueixen el dret a decidir per tot davant tothom, basant-se no en el que diu el text de la Constitució, sinó en la interpretació que ells en fan. I qui elegeix els alts magistrats i condiciona la seva interpretació? És ben sabut: els partits polítics.
El Consell General del Poder Judicial, això és, l’òrgan de govern del poder judicial espanyol, està constituït per 20 vocals, votats en última instància pel Congrés i el Senat. La divisió de poders brilla per la seva absència i els partits polítics que controlen el legislatiu s’apoderen de l’executiu i, per extensió, influeixen decisivament també en el poder judicial.
Durant els darrers quaranta anys de democràcia espanyola, PP i PSOE han tingut el monopoli del poder, alternant-se en el govern. Recentment, Podem i Ciutadans han irromput amb força. I des d’ara, Vox també té representació parlamentària a Andalusia. Si a França el Front Nacional de Le Pen va començar el seu avenç pel sud, per Marsella i Toló, també la ultradreta espanyola ha començat fent acte de presència institucional al parlament andalús. Vox ha obtingut l’11% dels vots emesos en un territori que representa el 18% del cens electoral espanyol. Ha passat de la irrellevància, amb només 8.300 vots a Andalusia a les generals del juny de 2016, a 396.000 vots. És a dir, que només en dos anys i mig ha multiplicat el número de vots per 50. I això ho ha fet burxant en el procés i rendibilitzant el conflicte català.
Andalusia no ha experimentat cap crisi immigratòria, ni una explosió d’inseguretat ciutadana, ni un col·lapse econòmic i social. Andalusia senzillament ha parlat sempre en clau catalana, utilitzant Junqueras o Puigdemont com a espantalls i criticant Pedro Sánchez per ser massa tou amb els separatistes. I quan es trata d’aquests temes, Vox és la primera marca del mercat i tots els altres partits còpies imperfectes o segones marques. Així s’entèn que el líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, un jutge madrileny estrafolari expulsat de la carrera judicial per prevaricador, hagi obtingut tants bons resultats.
I l’auge de la ultradreta a Espanya és possiblement la principal amenaça de la Constitució del 1978. Un dels trets distintius del text constitucional, sempre mal resolt, és el títol VIII que tracta de l’organització territorial de l’Estat. Mentre que la Constitució reconeix l’autonomia de les Comunitats Autònomes, Vox va molt més enllà i proposa la liquidació de les autonomies. Mentre que la majoria de partits polítics parlen de la defensa de la unitat d’Espanya, el partit de Santiago Abascal va més enllà i planteja la reconquista d’Espanya. Ja tornem a tenir el gran problema de les dues Espanyes, que tanta destrucció ha causat, i que preludien les paraules de l’escriptor madrileny Mariano José de Larra: “Aquí yace media España, murió de la otra media”. El gran problema de les dues Espanyes, que exclou la convivència pacífica, amb llibertat i progrés. La més trista de les històries, perquè sempre acaba malament.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.