S’han adonat que el cartell de “liquidació per tancament” comença a ser un clàssic a bastants aparadors als pobles i ciutats d’arreu del territori? S’han preguntat el perquè? El que vull exposar és una de les possibles causes del nombrosos tancaments successius d’allò que en diem “les botigues de tota la vida”, més enllà de la ja tan comentada i alhora al•legada crisi econòmica que sembla ser la gran culpable de tot.
Els orígens, els hem de situar a l’any 1985 amb l’anomenat “Decret Boyer” que permetia que tots els contractes d’arrendament de locals de negoci formalitzats abans del 5 de març de l’esmentat any, tinguessin una clàusula de prorroga forçosa. Ara, a partir de l’1 de gener del 2015 s’elimina aquesta clàusula dels “contractes de renda antiga”. Només se’n salvaran aquells lloguers en què el titular del negoci o el seu cònjuge segueixin al peu del canó com a empresaris persones físiques, i fins a la seva mort o jubilació… a partir d’aleshores, al successor que vulgui continuar a l’immoble li tocarà negociar. Per contra, en aquells casos en que l’empresa estigui a nom d’algun descendent de l’arrendatari o d’alguna societat, caldrà pactar, fet que en la majoria dels casos implicarà una actualització considerable de la renda. Heus aquí doncs el conflicte d’interessos, tots perfectament legítims. Per una banda és totalment comprensible la reivindicació dels arrendataris que regenten negocis “de tota la vida”, que pel fet d’haver d’actualitzar el lloguer hauran d’abaixar les persianes majoritàriament per no poder fer front a les noves rendes exigides per l’arrendador. Per altra banda, hi ha l’interès justificable del propietari de l’immoble que està en molts casos obtenint una rendibilitat molt per sota de la que li correspondria en altres circumstàncies per l’explotació en arrendament d’aquest bé.
La falta d’entesa en molts casos està fent que els eixos comercials de molts pobles i ciutats estiguin canviant a marxes forçades la seva fisonomia amb una implantació massiva en aquestes zones de les grans marques comercials, en depriment del petit comerç tradicional. Si això hagués succeït abans d’explotar la crisi, de ben segur que el nombre de comerços que haguessin tancat hagués estat encara molt més elevat, ja que, la situació econòmica hagués donat molt més poder de negociació als propietaris dels locals. Ara, el moment en que tot això està realment passant, potser encara haurem de donar gràcies a la tan maleïda crisi econòmica ja que aquesta podrà, en alguns casos, fer més fàcil l’entesa entre les dues parts i arribar a acords una mica més justos per a tots, apujant el lloguer però amb un percentatge moderat i assumible, no acabant de matar, encara, aquests negocis.
Jordi Rojas Donada – Coordinador i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB.