Finalment, s’ha completat el primer acte del Brexit i el Regne Unit ha abandonat la Unió Europea (UE) al so de l’hora dels adeus. En els propers onze mesos tindrà lloc el segon acte, també anomenat període de transició, on la UE i el Regne Unit hauran de negociar, entre altres temes, un nou tractat comercial, les normes de cooperació en seguretat i aviació civil, l’accés a aigües internacionals per a la pesca, els programes Erasmus d’intercanvi d’estudiants o l’accés als mercats financers. No és possible predir el final de l’obra ni qui acabarà guanyant o perdent. De fet, ni tan sols podem assegurar que el Brexit acabi sent una farsa, un melodrama o una tragicomèdia. De moment, sabem que la UE perd un estat membre important que suposa el 13% de la població comunitària total de 513 milions i el 17% del PIB total de 16 bilions d’euros. Davant aquesta ruptura sense precedents de la UE voldríem assenyalar una potencial oportunitat i amenaça. Tractaríem avui la primera i deixaríem la segona per més endavant.
El mercat únic i la unió duanera és un dels majors èxits de la UE. Ha evitat la confrontació històrica tan mortal i destructiva entre els estats europeus, fomentant el creixement econòmic i els llocs de treball, i millorant la vida diària de les persones. Gràcies al mercat únic les persones, béns, serveis i capitals poden desplaçar-se per la UE amb una certa facilitat, que no total llibertat. Les empreses han ampliat operacions en un mercat més gran i la competència ha reduït els preus, proporcionant moltes més opcions d’elecció als consumidors. Per exemple, les trucades telefòniques a Europa són ara més econòmiques i les tarifes aèries també han disminuït significativament, obrint-se multitud de noves rutes. També han baixat els preus de la roba, mobles, telèfons intel·ligents, televisors, programari o automòbils. Al mateix temps, els consumidors poden beneficiar-se d’una major varietat de productes i serveis.
Els ciutadans de la UE poden estudiar, viure, comprar, treballar i retirar-se a viure en qualsevol dels països integrats en el mercat comú. Tampoc necessitem un passaport per viatjar dins de la zona Schengen, a més d’Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. La UE és la major potència comercial i una de les economies més obertes del món. I no ho fa amb un liurecanvisme naïf. De fet, els nous acords comercials negociats per la UE inclouen disposicions sobre desenvolupament sostenible, amb especial atenció a la protecció del medi ambient i les condicions laborals. Els acords amb el Japó, Mèxic i el bloc del Mercosur són els primers acords comercials que inclouen un compromís amb l’acord de París sobre el clima i l’escalfament global.
Tot i que la població europea no arriba al 7% de la mundial, les exportacions de la UE superen el 15,2% de les exportacions mundials (la Xina lidera el rànquing amb el 16,4%, mentre que els EUA només suposen el 10,9%) i les importacions el 15,1% del total (els EUA suposen el 16,4% i la Xina el 13,8%). Malgrat tots els problemes, per tant, la UE continua sent una potència econòmica i comercial. Més del 80% dels exportadors europeus són petites i mitjanes empreses. 36 milions de llocs de treball a la UE (1 de cada 7) depenen de les exportacions. A Espanya la proporció és menor (1 de cada 10). Per cada 1.000 milions d’euros d’exportacions es generen una mitjana de 13.000 llocs de treball dins la UE.
Per aquest motiu s’han de valorar positivament, descomptant la taxa populista, les paraules de Boris Johnson on compara el Regne Unit post-Brexit amb Clark Kent, l’alter ego de Superman, ficant-se a la cabina telefònica per treure’s les ulleres i sortir-ne tot seguit com un superheroi del lliure comerç mundial. Segons Johnson, el Regne Unit defensarà la llibertat d’intercanvi. Històricament, i això s’ha de recordar, la Gran Bretanya, a diferència dels EUA, ha destacat per liderar el lliure comerç. I entre tots els possibles models de relacions comercials amb la UE (el model noruec, el suís, l’ucraïnès o fins i tot el turc), Boris Johnson sembla decantar-se per un tractat comercial bilateral des de zero, que fixi condicions concretes com l’accés a béns i serveis amb aranzels baixos, però sense la lliure circulació de persones i capitals. En definitiva, buscaria establir relacions purament comercials i econòmiques, sense haver d’estar sota la feixuga regulació de Brussel·les ni contribuir al pressupost de la UE.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.