Amb aquestes paraules ens va sorprendre el Ministre d’Educació al ser preguntat per la vaga d’estudiants que demanava la seva dimissió per la LOMCE. Potser va ser una mostra de simpatia, encara que a mi em va semblar una manca d’educació, però no sé si sóc objectiu.
I és que, malauradament, ens hem acostumant a aquest personatge més d’un quadre surrealista de Dalí que d’un ministeri. Ara que ja té la seva llei d’educació recolzada pel seu partit polític i que ha aconseguit posar-se en contra a professorat, famílies, alumnat, sindicats i resta de forces polítiques, ara li toca a la universitat.
Estic segur que aquesta llei té una finalitat 
més enllà de la millora de la qualitat a la que fa referència el seu títol. No es tracta d’una llei educativa, es tracta d’una llei política amb l’únic objectiu de l’elitització de l’ensenyament i el control ideològic d’un país. És per això, que la reforma ha començat per la part més sensible i mal·leable, deixant, per un segon torn la universitat. Una universitat on la ideologia i la llibertat de pensament ja està força arrelada i sobre la que és difícil incidir.
D’aquí, que ara, un cop superats els tràmits que han fet realitat la LOMCE, aquest ministre que com a mèrit al seu currículum té, ser l’únic ministre d’educació en ser plantat per tots els rectors d’Espanya, i algun del PP ha d’haver entre aquests, s’ha posat a fer “feinota” per treure el proper any la Llei de reforma del sistema universitari. I això, es defineix amb una paraula: por, terror, pànic, espant, … Bé amb unes quantes.
Aquesta reforma, de característiques liberal-conservadores, farà prevaler el caràcter mercantil i privatitzador per sobre del paper social i d’igualtat que fins ara ha tingut la nostra universitat. I és que la nostra, no té res a envejar a la de la resta d’Europa i no hem d’oblidar, que sovint està més valorada pels de fora que pels que hi formen part. Aquesta llei que s’està cuinant, fruit d’una Comissió d’Experts de l’empresariat i amb poca o cap participació del professorat, comportarà canvis de forma però, sobretot, de fons.
El principal serà la diferenciació entre universitats d’excel·lència i universitats sostenibles. El model de finançament previst passa de l’aportació pública i les beques, al mecenatge i els crèdits d’estudi, donant lloc a un model diferenciat entre universitats d’elit i d’altres de segona.
Els nivell de participació de la comunitat universitària serà mínim, amb una disminució del 200% dels representants del claustre i una retallada de les seves competències, serà un simple òrgan consultiu. Inclús el Rector serà imposat i sense cap mena de consens amb el professorat.
Es parlarà de titulacions supèrflues que, per no tenir un clar mercat empresarial, deixaran d’oferir-se, deixarem a la UCI les carreres de lletres. O en el millor dels casos, s’oferiran en alguna universitat de segona ubicada en algun indret de difícil arribada.
Queden molts més aspectes que es poden comentar i que mostren un cop més, el tarannà polític i no educatiu de la futura reforma, però un a destacar és novament el canvi del model universitari: es va passar dels Diplomats i Llicenciats, als Graus de 4 anys amb Màsters d’1, i ara que tenim ja algun estudiant titulat amb aquest model, es tornarà a canviar per un Grau de 3 anys amb un Màster de 2.
Per concloure, em referiré a una mestra i amiga amb tota una vida dedicada a l’ensenyament i que ha passat per 8 lleis d’educació. Potser, els models no han estat bons, però potser també, no els hi hem donat temps de demostrar les seves bondats. L’Ensenyament no és una arma política, és una eina de la societat per al seu desenvolupament que ha de marcar el seu futur.
Dr. Xavier Baraza Sánchez. Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB. Professor d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.