Un absolut regne feudo – fiscal, o inclús molt pitjor, tenim a la Catalunya del segle XXI, que es representa per uns impostos abusius contra la seva classe mitjana i uns privilegis per a la classe política que es mantenen de forma endogàmica inclús en plena crisis econòmica. Alguns supòsits entre d´ altres serien:
Impost sobre la Renda de les Persones Físiques: tenim un tipus màxim del 56%, el tercer tipus més alt de tot el món, després de Suècia i Aruba. Cal doncs treballar i obtenir rendes sotmeses a tributació, quan aquestes queden confiscades i no reverteixen en serveis sanitaris ni educatius, sinó que serveixen, per posar alguns exemples: en forma de sous per la privilegiada classe política, per pagar pensions vitalícies per als ex-polítics, el manteniment ineficient de “semi-ambaixades” a l´exterior o d´organismes com les 
Diputacions Provincials, entre d´altres?
Impost sobre el Patrimoni: el que ha treballat (i ja prèviament pagat el IRPF) a vegades es decideix per comprar i tenir un petit patrimoni estalviat, de cara al futur de la seva família. Doncs bé, aquest impost que s´ha recuperat, grava la simple tinença d´aquest patrimoni si és superior a 500.000€ a Catalunya, mentre que a la resta de l´Estat es grava a partir de 700.000€ a menys que alguna Comunitat Autònoma decideixi no gravar-lo.
L´excusa és que paguin els rics, però tots sabem que els rics de veritat, òbviament oculten el seu patrimoni sota SICAVS o societats patrimonials i que s’escapen de tributar per aquest impost i també pel tipus marginal del 56% al IRPF. Per tant, els rics són més rics i la classe mitja més pobre, pel simple efecte impositiu quan constitucionalment, hauria de ser a la inversa. I a Catalunya, això encara és molt més evident amb la repetida excusa que tot “és culpa de Madrid”. És culpa de Madrid per exemple, tenir unes pensions vitalícies tan elevades per ex-polítics catalans o mantenir representacions a l´exterior econòmicament ineficients?
Impost sobre Actes Jurídics Documentats: la Generalitat de Catalunya, amb la típica excusa de que falten diners, ha augmenta altre cop fins al 1,5% i al 1,8%, aquest impost que grava el simple fet d´anar al Notari per atorgar una escriptura pública, per exemple, per vendre un pis o sol·licitar una hipoteca. Així doncs , el simple fet d´anar al Notari també és més car per tots els ciutadans de Catalunya que de la resta d´Espanya.
Impost sobre Successions i Donacions: a dia d´avui a Catalunya tenim una bonificació del 99% a la quota a pagar en herències de pares a fills i entre cònjuges bàsicament. Es vol eliminar dita bonificació perquè així, la classe mitjana no pugui pràcticament heretar (els rics mai han pagat, ni pagaran aquest impost sota les societats patrimonials) el petit patrimoni que durant generacions s´ha anat estalviant, mentre que a la resta d´Espanya, aquest impost per a tots els parentius ja és una relíquia històrica. A Europa, ni se´l plantegen.
Altres figures impositives al marge de la capacitat econòmica dels contribuents: la llista d´altres impostos que continua ofegant cada cop més les classes mitjanes seria inacabable però sols posarem dos exemples en l´àmbit local, que evidentment també ha de participar en el repartiment d´aquest pastís.
El primer, seria la coneguda “plusvàlua municipal”, un impost municipal que grava al venedor d´un immoble inclús si de la venda del immoble, com passa actualment, en plena crisis econòmica, se´n deriva una pèrdua. O sigui, que si compro un immoble per 200.000€ i el transmeto per 150.000€ perdent en conseqüència 50.000€, hauré de pagar igualment aquest impost per una plusvàlua del tot fictícia econòmicament.
El segon exemple seria l’Impost sobre Béns Immobles, el qual es paga pel simple fet de ser propietari d´un immoble. Es tributa en base a valors cadastrals que actualment es troben moltes vegades per sobre del seu valor real de mercat. On és el principi de justícia tributària que recull l´article 31 de la Constitució Espanyola, en base al qual, els impostos s´han d’establir segons la capacitat econòmica dels contribuents?
Per tant, l´escenari descrit en aquest regne feudo – fiscal és desolador. En plena crisis econòmica, o s´incrementen impostos ja existents, o bé se´n fixen de nous de forma absolutament abusiva, en detriment de la classe mitjana; però això sí, mantenint els privilegis endogàmics de la casta política i deixant al marge de tributació als rics de veritat, tal i com s´ha demostrat en aquest article. Per tant, qui continuarà creient en aquesta farsa?
Xavier Flotats Tomasa – Advocat i Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB