El liberalisme és una doctrina combatuda i amb un significat que s’ha tergiversat interessadament. Per liberalisme no entenem la regulació de la societat per part del govern, que es reserva amplis poders de redistribució de la renda. Tampoc equival al que s’anomena despectivament com neoliberalisme, on un Estat intervencionista dirigit per governs corruptes crea xarxes clientelars a benefici propi. Per liberalisme ens referim a aquella doctrina que, a partir dels segles XVIII i XIX, reivindica els drets naturals de l’home a la vida, la llibertat i la propietat, i que ha transformat el món des de la Primera Revolució Industrial, millorant com mai les circumstàncies materials i socials de la humanitat. El liberalisme desconfia sempre del poder (“el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”) i estableix mecanismes per a limitar-lo (checks and balances). El liberalisme confia més en les regles impersonals (Rule of law) que en l’autoritat personal del governant. Defensa un conjunt de drets naturals que l’Estat no pot violar. De fet, l’existència i l’objectiu de l’Estat no és altre que la preservació d’aquests drets. Però els drets naturals són avui sovint ridiculitzats per polítics i intel·lectuals que troben més fàcil parlar de relativisme i nihilisme ètic. Els drets naturals de l’home precedeixen lògicament la constitució dels governs i han estat defensats per pensadors com John Locke i David Hume, o el jesuïta Juan de Mariana i Adam Smith. Varen inspirar la Declaració d’Independència dels EUA, el juliol de 1776, on es recorda la veritat evident que tots els homes hem estat creats amb la mateixa dignitat pel Creador i amb drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat, la propietat i la recerca de felicitat.
Una de les tragèdies d’Espanya és que el liberalisme no hi ha arrelat mai. El liberalisme ha estat i continua sent inexistent o del tot irrellevant. Ja va fracassar al segle XIX com alternativa a l’Antic Règim. Les dèbils esperances formades sota el regnat de Carles III, el millor alcalde de Madrid, es varen esfumar amb els escàndols de Carles IV, el favorit de la reina Manuel Godoy, o l’impresentable Ferran VII. Les Corts de Cadis i la Constitució del 1812 varen néixer mortes. Si a Cadis triomfaven les idees sense acció, a la resta d’Espanya s’imposaven les accions sense idees. El liberalisme espanyol estava mort i enterrat l’any 1824, després de l’anomenat trienni liberal (1820-1823). I passant els anys, la situació no ha millorat. Recordo les paraules del professor Joaquim Muns i Albuixech, difunt catedràtic a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, quan ens deia que a Espanya només hi havia quatre liberals: Trias, Fargas, Millet i Bel. En realitat, eren només dos: Ramon Trias Fargas (que va morir al Masnou el 1989 quan pronunciava un discurs electoral) i Salvador Millet i Bel (deixeble de Hayek que mor el 1998).
El partit socialista que governa Espanya en aquests moments és, naturalment, antiliberal. Decididament intervencionista en l’àmbit econòmic i progressista en el social, la seva política fiscal significa invariablement més despesa pública i més impostos. El divendres d’aquesta setmana, en votació al Congrés, es va proposar elevar el sostre de despesa i flexibilitzar el dèficit públic, sense que se sàpiga el resultat de la votació en el moment d’escriure aquest article. En qualsevol cas, tot apunta a pagar més impostos, elevant el tipus impositiu dels existents i introduint noves fórmules tributàries, com el proposat sobre la banca, que es repercutirà en el client i ho acabarem pagant tots. O com la voluntat del PSOE d’obligar a cotitzar els autònoms en funció dels seus ingressos reals, fet que es traduirà per a 1,5 milions d’autònoms en un augment de les bases de cotització.
Més perillosa, encara, em sembla la posició del partit popular. El flamant president electe Pablo Casado ho defineix com un partit liberal i conservador. El segon terme, en el seu sentit més ranci, és adient i s’hi escau. Segurament no ofereix cap mena de dubte ni discussió (si la dreta gira a la dreta, no és ultradreta?). Ara bé, el primer terme és enganyós i sí requereix un aclariment. El partit popular és tant o més intervencionista que el partit socialista. El partit popular és tant o més antiliberal que el PSOE. Pablo Casado Blanco és el preferit de José María Aznar López, a qui reconeix obertament com el seu mentor polític. La promesa de rebaixar l’impost de societats al 10% i eliminar traves burocràtiques a l’empresari sí que té melodia liberal. Però compten els fets i no les paraules. I els fets consumats del partit popular són ferotgement antiliberals: no ha liberalitzat les farmàcies, ni els estancs, ni els taxis, ni alguns lobbies professionals; ha mantingut monopolis com les elèctriques subvencionats pels usuaris; ha continuat la política de “portes giratòries” i de favors mutus amb els amics i grups de pressió; han controlat els alts òrgans del poder judicial; la inversió pública en infraestructures ha seguit un model radial allunyat de tota racionalitat econòmica, subinvertint a Catalunya i abandonant el corredor mediterrani; ha rescatat autopistes fallides a càrrec del contribuent; ha interferit en els mitjans de comunicació públics i privats; no ha reduït el control estatal sobre l’educació; ha deixat el sistema públic de pensions en fallida, impedint el model mixt majoritari a Europa…
Antonio Machado incidia en el drama de les dues Espanyes a Campos de Castilla, quan deia que “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. La veritable tragèdia d’Espanya, però, és el seu profund esperit antiliberal, present tant a una com a l’altra.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.