Les últimes dades publicades per l’INE estimen que la inflació anual és del 5,5%. Aquest IPC suposa el nivell més alt dels darrers 30 anys, confirmant-se l’escenari inflacionista. L’IPC és l’indicador més utilitzat per mesurar la inflació i registra el cost d’un cistell de mercat que incorpora béns i serveis que consumeix una família mitjana representativa, ponderats segons la seva importància en el consum familiar. Per tant, el cost de la vida està incrementant notablement alhora que es revisen a la baixa les dades de creixement. Espanya ha patit la rebaixa més gran en les estimacions de creixement de l’FMI de tot Europa; també el Banc d’Espanya i l’Airef o Funcas i el servei d’estudis del BBVA resten força al rebot postpandèmic. Encara és d’hora per poder certificar la temuda estanflació, on coexisteixen l’estancament i la inflació, però la realitat no convida a l’optimisme. L’única dada positiva és la d’ocupació, amb un nombre de treballadors ocupats que retorna als nivells prepandèmics de 20 milions, però l’inconvenient és que aquesta dada no és real a l’incloure en el total els ERTEs que estan a casa i no treballen. Si es resten dels treballadors amb ocupació les 240.000 persones en ERTE i una xifra similar corresponent a tota l’ocupació pública creada amb la crisi de la covid-19, les xifres resultants continuen estant per sota de les aconseguides el 2019. Per tant, Espanya presenta una inflació elevada, un creixement menor a l’esperat i un nombre total d’hores treballades que no arriba al nivell prepandèmic.
Una inflació a l’alça en un context de debilitat econòmica clara és un greu problema per a l’economia. Els salaris perden poder adquisitiu, les empreses són menys competitives i la sostenibilitat dels comptes públics es veu encara més compromesa i amenaçada. Tres són els escenaris inflacionistes que es presenten a partir d’ara. El primer i més desitjable, perquè seria el menys greu, és el de la inflació conjuntural o transitòria. Sabem que actualment hi ha problemes en el subministrament de gas i petroli, també de carbó, fet que encareix els costos de l’energia. Les primes a l’emissió de CO2 en territori europeu també hi ajuden. La dificultat per mantenir la producció requerida de semiconductors alenteix i encareix també la producció de productes tan bàsics com automòbils, electrodomèstics, ordinadors o dispositius mèdics. Els costos del transport marítim continuen pujant. Els nòlits s’han multiplicat per set, les grans navilieres han reduït vaixells i tot contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies, inclosos minerals com l’alumini i l’acer o productes com la fusta i el cartró per embalar. Els nostres dirigents però, sempre amatents a edulcorar la realitat, ens tranquil·litzen dient que aquests problemes seran transitoris i que els colls d’ampolla es superaran en terminis raonables, retornant ràpidament a la normalitat anterior.
El segon escenari, més greu i preocupant, reconeix que aquests desequilibris no seran temporals ni es deuen només a la reactivació de l’activitat econòmica que segueix a l’aixecament dels confinaments. Alerten que els Bancs Centrals, durant la pandèmia, han fabricat una ingent quantitat de moneda que es filtra a l’economia real i que els governs utilitzen per estimular artificialment la demanda. Per tant, els colls d’ampolla productius no es deuen només a les dificultats d’oferta, sinó especialment a l’excés de demanda i a les polítiques hiperexpansives promogudes des de fa temps. La inflació tindria aquí un caràcter més estructural i permanent. L’increment sostingut dels preus erosionaria el poder adquisitiu dels salaris i es traslladaria a les negociacions col·lectives entre sindicats i patronal. Les expectatives inflacionistes serien anticipades pels agents econòmics retroalimentant una perillosa escalada de preus i salaris. Aquest escenari seria similar al de la dècada de 1970. Els Bancs Centrals es veurien obligats a pujar els tipus d’interès per aturar la inflació, sorprenent a empreses i governs hiperendeutats que no podrien pagar ni els interessos. Els confiats governants que pensaven que l’endeutament incontrolat a interessos zero duraria per sempre es veurien obligats a declarar la fallida de l’estat i a retallar dràsticament serveis públics com la sanitat, l’educació o les pensions de jubilació per afrontar el pagament del servei del deute.
I el tercer escenari, el pitjor, seria la pèrdua de confiança en el diner públic imposat per les autoritats. Fins ara, els excessos d’oferta monetària dels bancs emissors s’han vist contrarestats per l’increment de la demanda monetària de famílies i empreses. Mantenir estalviats uns calerons per si les circumstàncies empitjoren contribueix a frenar la inflació. Els diners guardats no es dediquen al consum, no circulen de mà en mà i contenen la pujada dels preus. Però, què passaria si la societat perdés la confiança en la independència dels bancs centrals? Què passaria si tothom tingués clar que els polítics monetitzaran qualsevol política econòmica? Que la demanda monetària s’enfonsaria. Ningú acceptaria una moneda que perd valor cada dia que passa. Una oferta monetària descontrolada i l’esfondrament de la demanda ens abocaria a la hiperinflació. Aquest és l’escenari apocalíptic que va viure Alemanya el 1923, portant Hitler al poder i precipitant la Segona Guerra Mundial. Esperem haver après els errors del passat per no tornar-los a repetir.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC