El resultat de les eleccions catalanes del passat 14-F deixa alguns temes endegats, però també incògnites obertes. El president espanyol Pedro Sánchez en surt reforçat. No només per la victòria del seu candidat Salvador Illa, sense possibilitats reals de ser el proper president, sinó també pels resultats d’ERC al superar JuntsxCAT. Els 77.000 vots del PDeCAT han tingut efectes reals importants, malgrat no aconseguir representació parlamentària. I és que aquesta formació ha donat la victòria en vots al PSC i amb tota probabilitat la presidència del proper govern de la Generalitat a ERC. Si s’haguessin sumat els vots de JuntsxCAT i del PDeCAT, la candidatura de Puigdemont hauria obtingut 35 escons, per 32 la d’Aragonès i 31 la d’Illa. Laura Borràs seria la presidenta i la coalició independentista hauria continuat com fins ara al Palau de la Generalitat. Però no ha estat així. Coses que passen amb la divisió dels partits i el sistema electoral d’Hondt. Artur Mas consuma la venjança i perjudica seriosament el partit de Carles Puigdemont. Com diem, el gran beneficiat és el president espanyol Pedro Sánchez. La col·laboració del PSOE i Podemos amb ERC ha estat un dels fonaments de l’estratègia política de l’executiu central. Amb els seus vots va ser investit president del govern central i, més recentment, ha aconseguit aprovar uns Pressupostos Generals que li donen estabilitat i seguretat per aguantar tota la legislatura. A més, veu com Ciutadans s’ensorra, el PP es debilita i la marca catalana del seu soci de govern a Catalunya no perd escons però sí percentatge de vots (del 7,5% del 2017 al 6,9% del passat diumenge). L’adversari creixent de la coalició socialista-podemita és VOX, que entra amb força a la cambra legislativa catalana amb 11 escons i més de 200.000 vots. Assistim, per tant, a la polarització de la política en l’eix esquerra-dreta. Una pèrdua de la moderació per escorar-se en posicions cada vegada més radicals. Un retorn al malson de les dues Espanyes.
Pel que fa a l’eix independentista-unionista, s’ha enfortit l’independentisme perquè ha aconseguit en unes votacions excepcionals en situació de pandèmia (participació de només el 53,6%) superar la barrera de més de la meitat de les paperetes emeses vàlidament, i consolidar la majoria parlamentària amb un total de 74 escons. I aquí comencen les incògnites. Quina serà la coalició governant a la Generalitat? Queda descartada la reedició del tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla (PSC + ERC + Comuns). Amb només 35.000 vots de diferència sobre JuntsxCAT i amb la CUP en ascens, és molt improbable que ERC s’atreveixi a enviar els seus dos socis independentistes a l’oposició per substituir-los per dues forces no independentistes. Seria tant com renunciar expressament a la independència com a projecte polític, i tindria un cost inassumible per Oriol Junqueras. Per tant, només queden com a possibles la coalició secessionista (ERC + JuntsxCAT + CUP) i la del referèndum (ERC + JuntsxCAT + Comuns). Ambdues tenen en comú que defensen una molt notable pujada de la despesa pública. El PSC planteja, per exemple, incrementar la despesa pública sanitària fins situar-la en el 7% del PIB, la d’infància en el 2,2% i la d’R+D en el 2% del PIB. ERC defensa l’anomenat Estat-emprenedor, amb l’entrada del govern en el capital d’empreses privades considerades estratègiques. Els republicans també defensen un banc públic amb diners dels contribuents. I els campions de la despesa amb diners dels altres serien En Comú Podem, que defensa un increment net de la despesa pública total del 12,5% del PIB. Per fer-nos una idea, això significa duplicar la grandària de la Generalitat i del seu pressupost anual. Sense considerar l’endeutament, suposa passar d’una despesa pública anual superior als 30.000 milions a una molt superior als 60.000 milions.
És fantàstic planificar la construcció d’una societat ideal sense restriccions pressupostàries. Un petit problema però, i no és pas l’únic, és que les restriccions existeixen. Com es poden finançar 30.000 milions d’euros addicionals? El govern català té problemes crònics de finançament. El sistema ideat per l’exconseller socialista Antoni Castells no va resoldre els desequilibris. El dèficit fiscal intercomunitari de Catalunya oscil·la entre 10.000 i 16.000 milions anuals, en funció de la metodologia de càlcul emprada. Són molts diners, certament, però encara insuficients i amb nul·les probabilitats d’arribar a un acord amb l’Estat central. Per desitjable que sigui, no veurem la generalització del concert econòmic del País Basc i Navarra a les restants autonomies comunes. La redistribució dels recursos fiscals de madrilenys, catalans i balears, anomenada solidaritat interterritorial, continuarà. Per altra banda, elevar encara més la tributació autonòmica de Catalunya seria un suïcidi i no aconseguiria increments d’ingressos significatius. Les bases imposables s’encongirien i el país perdria més activitat econòmica encara. El PIB per càpita a Catalunya és només el quart en escala estatal, i el PiB total ha estat superat pel de Madrid. Catalunya ocupa el darrer lloc d’Espanya en l’índex de competitivitat fiscal elaborat per la Tax Foundation. Un escenari fiscal molt advers en termes del sobrecost de l’impost de renda, patrimoni, successions i donacions. Recordem que els impostos desincentiven el treball, l’estalvi i la inversió. I que també penalitzen el consum i foragiten les empreses estrangeres. L’arribada dels fons europeus anticovid és possiblement l’únic recurs per incrementar el finançament autonòmic ara per ara. Són diners que sortiran de la impremta del Banc Europeu i que rebrà el govern central. Caldrà estar molt atents a la seva distribució i al seu destí final.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.