L’envelliment de la població és motiu de preocupació a Espanya i a molts països avançats. Se’l veu com un problema i, de fet, ja s’atribueix a aquest fenomen la decadència d’economies tan rellevants com la del Japó, en crisi secular des del 1990. Hi ha un ampli consens en què els esquemes de pensions, començant per les públiques basades en el mètode financer del “repartiment” seran les primeres víctimes de l’envelliment galopant de la nostra societat. Amb la caiguda sostinguda de la natalitat, senzillament no hi haurà prous cotitzants per pagar tants pensionistes. El dèficit actual de la Seguretat Social és de 20.000 milions anuals, suficient per reduir a zero el fons de reserva aquest mateix any. En el 2050, les pensions s’hauran reduït entre el 40% i el 50%. Molt abans, concretament a partir del 2025, i sense necessitat de càlculs actuarials massa complicats, el sistema es tensionarà enormement. Només cal pensar que les primeres generacions del baby boom (1960–1975) començaran a jubilar-se l’any 2025. El nombre de pensionistes es dispararà sense que hi hagi un reemplaçament en el mercat de treball. No tinguem fe en els miracles econòmics, perquè es donen molt rarament, i mai sota governs negligents i corruptes. Apel·lar a increments extraordinaris de la productivitat, el ressorgiment sobtat de la natalitat o una immigració catàrtica és pura il·lusió, un simple autoengany. Serà necessari treballar més anys, incrementar la taxa d’ocupació femenina i reconvertir els aturats en actius productius, per accedir a pensions futures de pura subsistència.
L’envelliment també afecta el sistema sanitari, el mercat de treball i les prestacions socials de l’Estat del benestar. Menys del 30% de la població arribava als 65 anys l’any 1900. Avui, en canvi, hi arriba un 90%. L’edat equivalent als 65 anys dels nostres besavis es troba compresa avui entre els 81 i 91 anys. Poder viure més anys no és pas cap mala notícia, especialment quan la salut acompanya. Ara bé, la situació canvia radicalment si la creixent longevitat no va acompanyada de salut ni de profundes reformes econòmiques, socials i sanitàries. Com competirem amb els països del sud-est asiàtic, tecnològicament avançats i en expansió demogràfica? Què serà de la innovació i l’emprenedoria en una societat envellida? Com ens adaptarem a l’economia digitalitzada i robotitzada amb treballadors en edat provecta?
Pel que fa al sistema sanitari, haurà d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 i en un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política sanitària. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris mèdics (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades a un model integrat i continu basat en l’atenció al pacient. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar una cefalea. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. El (co)pagament dels serveis contribueix a racionalitzar el consum, mentre que la gratuïtat assegura la sobreutilització. Cal no oblidar la primera llei de l’economia.
Però cal tornar a les pensions, perquè serà el primer sector que explotarà sota el pes de la demografia. El Parlament suec va començar a debatre la possibilitat de retardar l’edat de jubilació fins els 75 anys i en la premsa generalista nord-americana ja es parla dels 80 anys. A l’últim comunicat de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) es preveu que les pensions no pujaran més del 0,25% anual fins el 2022, havent passat la despesa en pensions, entre 2007 i 2016, d’una mitjana del 8,4% del PIB al 10,7% del PIB. Quines mesures ha pres el govern central en el tema de les pensions? Essencialment quatre: el retard de l’edat de jubilació als 67 anys; el canvi del període de càlcul de la pensió dels 15 als 25 anys; l’índex de revalorització de les pensions, que queda desvinculat del comportament de la inflació; i el factor de sostenibilitat, que calcula la prestació inicial tenint en compte l’esperança de vida. En aquestes circumstàncies, els guanys en longevitat i el que s’esperi viure de més sobre el que han viscut les generacions anteriors es descomptarà de la pensió inicial. La pensió mitjana actual de 1.050 euros mensuals quedarà reduïda a només 630 euros, import inferior als 664 euros de la renda garantida que promet el govern català, de manera irresponsable i amb efectes contraproduents, per l’any 2020.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.