Hi ha una llei inamovible del món de l’economia…de totes les crisis se’n surt. És una qüestió de temps i de la gestió que facin de la situació els nostres governants.
Normalment, la sortida de la situació de depressió econòmica pot venir o bé de la reactivació de la demanda interna del país, o de la reactivació de la demanda a través dels mercats exteriors, es a dir, els xinesos i americans surten de la crisis i compren més productes catalans, reactivant d’aquesta manera l’activitat interna.
Ens podem refiar ara mateix d’aquests mercats exteriors? Sincerament, la solució no sembla que hagi de venir d’aquí, ara mateix: els francesos acaben d’anunciar una retallada de la despesa de 36.000 milions donat el fenomenal increment del deute públic que ja es situa al 91% del seu PIB, i la seva activitat econòmica ha caigut en relació al trimestre anterior, col·locant l’economia francesa al llindar d’una nova recessió. Alemanya, presenta una situació d’estancament del PIB, i anuncia també retallades en despesa significatives. Els mercats més allunyats, com xinesos i americans, no estan tibant de la demanda com ens agradaria. L’economia xinesa té problemes seriosos. La seva bombolla immobiliària tot just acaba d’esclatar, la qual cosa ha provocat una frenada de l’activitat constructiva. Es preveu que el seu creixement es redueixi al 4% en el proper any, davant del 8% de l’any anterior.
Els americans es troben en una situació d’impàs. Les polítiques de protecció social d’Obama sumades a la reducció d’impostos que va deixar Bush, han portat a l’economia americana a doblar el seu dèficit públic en tan sols 4 anys. Si de cara al gener del 2013, republicans i demòcrates no s’han posat d’acord en relació als pressupostos, s’activarà una llei que obligarà a una retallada monumental de la despesa pública (el temut “fiscal cliff”), la qual cosa pot arrossegar a l’economia americana a una nova recessió, malgrat les xifres de creixement moderat i lleugera recuperació de l’ocupació que presenta Obama de cara a les futures eleccions. La demanda interna d’un país normalment es recupera de manera natural al final d’un cert període de recessió. Tots nosaltres consumim tres tipus de productes: productes de consum immediat (de curta vida) com una cervesa o un plat de macarrons… productes de vida mitjana (com vehicles, roba d’abric, o electrodomèstics…) i finalment productes d’inversió (com ara, cases i naus industrials) que en principi, duren molt anys.
Normalment, quan les famílies en època de crisi restringim el nostre consum, no ho fem tant en els productes de consum immediat (que també) sinó sobretot en els productes de vida mitjana (aquells que ens duren 4 o 7 anys…) i en els productes d’inversió (que poden durar 20 anys…). En un moment donat, quan les famílies que han mantingut la seva feina i poder adquisitiu, es troben que la majoria d’aquests bens de vida mitjana estan molt envellits, en un moment donat, decideixen que ja no poden esperar
més i canvien el cotxe, l’electrodomèstic o el que sigui. Com que això no passa només amb una família sinó amb moltes, es dóna un increment de l’activitat en aquests sectors de productes de vida mitjana que activa a les empreses que en fan components o a les empreses que en fan la distribució.
Els treballadors d’aquestes empreses, que veuen un repunt de la seva activitat, veien que tenen més ingressos i més expectatives de millora en els mateixos, cansats de tants anys d’arrossegar un vehicle o uns electrodomèstics vells, canvien el cotxe o l’electrodomèstic… l’afectació es fa més gran. La demanda d’aquests productes puja d’una manera més seriosa i fa que generin llocs de treball. De sobte el ministre de torn, veu brots verds i això afecta d’una manera psicològica a molts consumidors, que restringien el consum de tota mena de productes, per por a perdre la feina o a veure reduïts els seus ingressos, i que de sobte, s’animen i canvien el cotxe, els electrodomèstics, o fan una reforma a la casa o un viatget que fa temps que estaven esperant.
Nous sectors veuen una reactivació de la seva activitat que porta una millora anímica general, la qual cosa en multiplica encara més l’efecte.
De les crisis , normalment se’n surt així. Ara bé. Perquè això es pugui produir cal una sola cosa; accés al crèdit, per comprar el cotxe, fer la reforma…i que aquest crèdit tingui un preu i unes condicions acceptables.
No és el cas. Es dóna a Espanya un bloqueig absolut de consumidors i empreses en el seu accés al crèdit.
Els bancs espanyols, que haurien de facilitar aquest crèdit, tenen tots els seus actius en forma de totxos per vendre i no en forma líquida, per la qual cosa no tenen diners per deixar. Els grans bancs i fons d’inversió americans, alemanys i japonesos (que són les societats que estalvien i tenen grans capitals que col·locar en mercats internacionals) s’estimen més deixar-los als alemanys per un interès de l’ 1% que al espanyols per un interès del 6%, simplement perquè no es refien de que aquests bancs espanyols puguin fer fallida o que el mateix estat espanyol que hauria de garantir els fons dels bancs, pugui fer fallida.
Es tracta d’un bucle de difícil solució. Si continuem en recessió i els índex actuals d’atur, l’única cosa que els inversors internacionals poden esperar és que incrementin encara més a Espanya les situacions de morositat en relació a les entitats financeres i continuïn caient els preus dels habitatges. Aquests dos fets poden arrossegar a més d’un banc espanyol a la fallida.
La caiguda de la recaptació impositiva combinada amb la incapacitat de l’estat de re-estructurar-se i reduir les seves despeses administratives sense sacrificar tant les inversions, fan que els objectius de dèficit del govern central no siguin realistes, i això els inversors internacionals ho saben perfectament. Mentre això sigui així no hi ha confiança en Espanya com a Estat, ni en els seus bancs, per la qual cosa els interessos que pagarem seguiran sent cars, agreujant encara més la situació de dèficit. D’altra banda el crèdit continuarà restringit.
Només hi ha una solució. Una entrada massiva de diners del banc central europeu, una forta injecció de líquid que hauria de rondar entre una cosa i l’altra els 300.000 milions i hauria de fer-ho a interessos molt baixos. Això hauria de facilitar el crèdit a les famílies i empreses i hauria de relaxar l’ansietat de l’Estat per reduir despesa, facilitant el creixement del consum i la inversió. Això es diu un rescat. La pregunta és: a què espera en Rajoy per demanar el rescat?
Francesc Rufas Gregori – Professor Col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB