El governador del Banc Central Europeu (BCE) va anunciar dijous passat, com ja s’esperava, la compra il·limitada de bons de l’estat en el mercat secundari, a canvi de “condicions estrictes”. El darrer estímul monetari del banc emissor va ser d’1 bilió d’euros el passat Nadal (el 40% pels bancs espanyols) i només va servir per finançar bancs i estats. Els bancs varen utilitzar el diner del BCE a l’1% per comprar deute públic, beneficiant-se del diferencial d’interessos sense cap tipus d’esforç, i els estats varen alleugerir la seva asfíxia financera. Ara, el programa de compra de deute públic es declara il·limitat, per frenar l’especulació i disminuir el diferencial de la prima de risc amb Alemanya, introduint la condicionalitat i la intervenció econòmica del país que sol·licita 
formalment ajuda financera. Espanya, que necessita 50.000 milions d’euros només per refinançar els venciments de deute fins a finals d’any, haurà de sol·licitar el rescat amb seguretat i a curt termini.
Aquesta operació, que dulcifica les ajudes als països amb problemes, té veus opositores a Alemanya, Holanda i Finlàndia, per considerar-la inflacionista. Un dels perills de crear diners per comprar deute públic és, a la llarga, l’augment dels preus, episodi que pot esdevenir traumàtic si no es controla. El president del Bundesbank, Jens Weidmann, considera que el programa de compra de bons anunciat pel BCE és una operació de finançament estatal privilegiat. I és molt clar que sí ho és (el finançament a les famílies i empreses ha quedat relegat a un segon terme).
El rigor monetari alemany, assenyala algun analista, els pot empènyer a sortir de l’euro i recuperar la moneda pròpia. En aquest cas, i al marge dels elevats costos de transició de deixar una unió monetària, el marc alemany ràpidament s’apreciaria davant un euro mutilat. Els productes alemanys a l’exterior s’encaririen i la potència germànica perdria un important motor de la recuperació, que és el superàvit exterior. Potser haurien de fer com els suïsos, que davant l’apreciació continuada del franc suís respecte de l’euro, es van veure obligats a fixar el tipus de canvi, limitant la moneda suïssa a un màxim d’1,2 euros. Davant aquesta situació, Alemanya té motius per no sortir de l’euro i liderar la correcta gestió de la crisi actual.
Els defensors del nacionalisme monetari espanyol, per altra banda, reclamen sortir de l’euro i tornar a la pesseta que, depreciada enormement, reactivaria algunes exportacions (encarint també les importacions). Això és un greu error. Pensar que la devaluació, tan senzilla d’aplicar, pugui ser la vareta màgica que solucioni una crisi tan profunda i complexa com l’actual és d’una gran ingenuïtat. Només cal recordar les devaluacions del ministre socialista Solchaga Catalán, tres consecutives en pocs mesos, i la seva contribució a l’última crisi del 93. Amb una pesseta devaluada i endeutats com estem en euros, ens convertiríem en deutors fallits permanents. La temptació del govern espanyol per utilitzar intensivament la imprempta del Banc d’Espanya i pagar les seves obligacions financeres seria insalvable. I la conseqüència també ho seria: la ràpida reducció del PIB i la hiperinflació, el monstre que terroritza la memòria col·lectiva del poble alemany i que tanta destrucció ha escampat per Europa. Precisament és l’intent de no repetir aquesta tràgica història la que va impulsar el projecte europeu. En l’actual situació, i amb governs com l’espanyol, que reformen tard i malament, sotmetent a nacions com la catalana a una asfíxia financera i a un dèficit d’infrastructures permanents, la intervenció europea sobre l’Estat espanyol no té per què ser necessàriament negativa.
Jordi Franch Parella, professor del Estudis d’Empresa de la – FUB.