Per aquestes dates, just havent encetat un nou any, és moment de fer balanç i sospesar expectatives. Són moltes les desgràcies que ens envolten i les amenaces que es perfilen. Però no ho és menys que sempre hi han estat. Des de l’albada de la humanitat, ara fa aproximadament 200.000 anys, i malgrat tots els problemes, tenim la sort de viure en un dels millors moments de la història.
Els infants que neixen ara tenen, de mitjana i amb dades de les Nacions Unides, una vida esperada de 73 anys. Durant l’última dècada, l’esperança de vida global al néixer ha augmentat en tres anys; des de 1900, s’ha més que doblat. Amb les millores nutricionals i en salut pública, gaudim d’una longevitat extraordinària. A la passada dècada, la durada mitjana de la vida ha augmentat gairebé en 8 hores diàries. També la mortalitat infantil és mínima.
En temps de Ludwig van Beethoven, de qui recordem enguany el 250è aniversari del seu naixement, 1 de cada 4 infants moria en el moment del part i la meitat morien abans de complir els 5 anys. En dates tan properes com el 1950, 27 de cada 100 joves morien abans de complir 15 anys. Actualment, però, la mortalitat infantil és inferior al 4% (5 milions aproximadament de 130 milions de naixements anuals).
Un país com Bangladesh havia de tenir l’any 1973, abans de descomptar la mortalitat infantil, una mitjana de 7 fills per dona, però amb els creixements espectaculars dels darrers 40 anys ho ha reduït a només 2,1.
La fam, el flagell de la humanitat des de temps immemorials, ha disminuït notablement. La producció d’aliments, en contra del que deia Malthus i del que continuen sostenint els neomalthusians, ha augmentat molt més ràpidament que la població mundial. Com a resultat, la desnutrició global es troba en mínims històrics i els agricultors es queixen de sobreproducció.
Abans de la revolució industrial, pràcticament tothom vivia en la pobresa més severa. Actualment, el percentatge mundial de pobresa extrema s’ha reduït al 8,6% (700 milions malviuen amb menys de 2 dòlars diaris). Amb dades de Brookings, un centre d’investigació amb seu a Washington, més de la meitat de la població mundial ha assolit l’estatus de classe mitjana.
Per primera vegada, els pobres deixen de ser majoria. També, durant bona part de la història, la majoria de la gent no sabia llegir ni escriure, i l’educació estava generalment reservada a l’elit. La generació actual és la més alfabetitzada que hi ha hagut mai. La proporció de persones capaces de llegir i escriure supera el 90 per cent. I per primera vegada, amb dades de la Unesco, la mitjana d’escolarització femenina, amb 12,5 anys d’estudis, supera la masculina.
Cada dia que passa, 325.000 persones accedeixen a la connexió elèctrica, 200.000 a la xarxa d’aigua potable i 650.000 a Internet. Els mitjans de comunicació se centren incansablement en les males notícies i deixen a l’audiència creient que totes les tendències van en la direcció equivocada. Les capçaleres dels rotatius, però, podrien informar que cada dia hi ha 245.000 noves persones que superen els 10 dòlars diaris. Continuen sent molt pobres, és clar, però van a més.
Malalties com la poliomielitis, la lepra o l’elefantiasi es troben pràcticament erradicades. S’han fet avenços decisius en les vacunes de la malària i l’ebola, i en els darrers 25 anys s’han reduït notablement les infeccions respiratòries, intestinals o per tuberculosi. El profund pessimisme sobre l’estat del món pot paralitzar i fer oblidar els avenços en la lluita contra algunes malalties, l’analfabetisme, la mortalitat infantil o la pobresa més extrema.
Naturalment, el progrés no és perfecte ni arriba a tothom per igual. No tothom és feliç ni percep senyals de millora. Però ens cal valorar el present amb perspectiva històrica. Una constant de la humanitat, durant mil·lennis, ha estat, en paraules de Hobbes, una vida “fastigosa, brutal i curta”. Així ha estat en el 99,99% del temps des de l’aparició de l’Homo Sapiens.
Per tant, en perspectiva històrica, som uns afortunats. La classe mitjana d’avui dia gaudeix d’un nivell de vida superior a la dels senyors feudals de l’Edat Mitjana, els prínceps del Renaixement o els reis de l’Edat Antiga. Som hereus, sense saber-ho, del llegat de la Revolució Industrial i la Il·lustració. Els avenços de la tècnica són vertiginosos. Més important encara, i previ al progrés tecnològic, és el canvi en els clixés mentals donant més preeminència -no és el cas d’Espanya- al grup de persones que contribueixen al progrés material i intel·lectual. Per primera vegada, els empresaris i els inventors lideren el canvi social prenent el relleu als dèspotes polítics i militars sanguinaris.
En l’àmbit de l’economia, però, el camp monetari i financer continua sent el menys conegut teòricament i el més mal regulat per les autoritats. Els temps de felicitat i progrés tecnològic, com la dècada de 1920, es veuen sobtadament alterats per crisis financeres greus que desemboquen en depressions econòmiques encara pitjors, llargues i difícils de superar.
La darrera crisi va ser, també després d’una llarga etapa d’exuberància irracional, la de 2008. Aplicant receptes monetàries ultraexpansives, amb tipus d’interès negatius i emetent moneda per finançar el deute públic dels Estats -aquest sí és el cas d’Espanya-, els Bancs Centrals es vanten d’haver parat el cop. De moment, potser sí. Però els senyals de desequilibri són cada vegada més importants.
La bombolla de deute públic no es tradueix en millores reals ni socials. I els excessos de liquiditat alimenten les pujades d’unes borses dopades que es situen en màxims històrics. Cal estar alerta, a nivell global, dels creixents desequilibris monetaris i financers.
De moment, però, gaudim del nou any que hem iniciat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.