Fa uns quants dies llegia a The Guardian que el govern alemany es plantejava prohibir els correus electrònics fora de l’horari d’oficina. Malgrat l’impacte inicial que va provocar-me la notícia, no em vaig sentir en cap moment sorprès. Ans el contrari, vaig pensar que potser havia arribat el moment de fixar el límit entre el temps de treball i el tan anhelat temps de lleure. Un temps personal que tota la societat reclama però que no sempre és capaç d’aconseguir.
I és que segurament en la societat 2.0 o 3.0 o en la que estiguem ara, la dependència a les noves tecnologies, la necessitat d’accés continuat a la informació, l’obligatorietat imposada d’estar localitzable, ens està fent caure en una addicció a les TIC. I traslladat al món laboral, a l’aparició de nous riscos professionals als que no sabem encara com fer front.
I és que paraules com la tecnodependència i el tecnoestrès comencen a ser conceptes carregats de sentit que cada cop formaran més part de la nostra vida quotidiana. No podem dubtar, i jo no ho faré, que la tecnologia facilita les activitats del nostre dia a dia, des de la llar fins al treball, d’això no hi ha cap dubte, però darrera d’aquest benefici comença a aparèixer una important afectació sobre la salut d’un col·lectiu important de persones, moltes d’elles treballadores.
La tecnodependència és una característica de la societat actual, cada dia amb més afectats i, podríem dir sense caure en l’exageració, que cada dia amb més malalts. Podríem definir aquesta tecnodependència com la necessitat que presenten moltes persones a determinades dosis “elevades” de certes tecnologies que, en realitat, no són necessàries per al dia a dia; persones que les fan servir com a part de distracció amb un nivell de desconnexió important de la realitat que els envolta. Però també, treballadors que tenen dipositat en aquestes tecnologies bona part del seu treball i que no poden deixar-les de banda, donant lloc a jornades laborals sense fi.
Aquesta tecnodependència, portada a l’extrem en un entorn de treball, està donant lloc a nous trastorns del comportament. Així, comença a ser habitual del tecnoestrés entés aquest com l’estrès derivat de l’ús de noves tecnologies al treball i que presenta tres variants: la tecnoansietat, la tecnofatiga i la tecnoaddicció. Tots ells a ser considerats dins d’aquest grup cada cop més important de riscos emergents.
La tecnoansietat o sensació no agradable de tensió i malestar per l’ús de la tecnologia que pot arribar a tecnofòbia; la tecnofatiga o cansanci mental i incapacitat per assimilar la nova informació; i la tercera, la tecnoaddicció o necessitat incontrolable de fer servir la tecnologia en tot moment i a qualsevol lloc, el que comporta dependència constant a aquests dispositius.
Segurament, un cop definits aquests conceptes molts de vosaltres agafareu la tablet i buscareu informació al respecte, en això Sant Google té molt a dir. Us avanço que per poc aprensius que sigueu, la major part de vosaltres arribareu a la conclusió que esteu tecnomalalts. I és què, qui de nosaltres desconnecta de la feina a l’arribar a casa? Qui no fa una ullada al seu correu electrònic? Qui no envia un whatsapp a un company? Qui no fulleja un informe? … Quan no podem separar les responsabilitats laborals del descans apareixen molts problemes, que malauradament no només afectaran al nostre treball, segurament tindrà conseqüències en el nostre espai de benestar.
Resumint, “vivim en una societat dependent de la ciència i la tecnologia i en la qual ningú sap res d’aquests temes; això constitueix una fórmula segura per al desastre”, paraules de Carl Sagan. La solució, com a la resta d’addiccions passa por un procés de desintoxicació, i veurem que es necessita força de voluntat i l’ajut dels altres per tornar a començar. I no oblidar mai que, com deia Paracelso ja al segle XVI: “Res és verí, tot és verí: la diferència és en la dosi”.
Xavier Baraza – Professor Col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB. Professor d’Economia i Empresa de la UOC