L’elefant blanc o albí és un tipus poc comú d’elefant. Però més enllà del seu sentit originari, aquesta expressió ha passat a designar una obra pública ruïnosa per a la societat, amb uns costos de construcció i manteniment molt superiors a l’escàs rendiment social que se’n deriva. Aquesta expressió prové de quan els reis de Siam (avui Tailàndia) tenien el costum de regalar un elefant albí als dignataris que pretenien arruïnar. I és que els costos de manteniment d’un animal tan voluminós, considerat sagrat i objecte de culte per part de la població, són molt elevats. Són exemples d’elefants blancs la Caja Mágica de Madrid o la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. També una infraestructura com l’AVE, en la mesura que no recuperarà mai la inversió i genera pèrdues d’explotació permanents, se’n pot considerar un exemple. I sense sortir de les ciutats i viles del nostre país, tots seríem capaços d’identificar immobles o places públiques que, volent ser obres d’avantguarda a glòria del gestor públic, acaben sent nyaps monumentals amb altes despeses de manteniment a càrrec del contribuent. Algunes vegades, depenent de la importància de l’esdeveniment públic organitzat, ens trobem davant bandades o ramats d’elefants blancs.
Els Jocs Mediterranis, recentment clausurats a Tarragona, en són un exemple. Aquesta competició multi-esportiva, que es disputa cada quatre anys i on participen els estats banyats pel Mediterrani, ens ha deixat imatges patètiques i tristes. Els tarragonins han girat l’esquena a aquests Jocs i les instal·lacions, algunes acabades d’estrenar, han acollit només desenes d’espectadors malgrat haver-se regalat entrades. Un atleta va ser detingut per presumpta agressió sexual i la pista de bàsquet 3×3 del Camp de Mart es va esfondrar. Els àrbitres han fet vaga perquè no cobraven i Mireia Belmonte, guanyadora als 400 metres lliures, va haver de posar les medalles a les seves rivals perquè no hi havia ningú més per posar-les. Més greu encara si és possible, un conductor dels Jocs que triplicava la taxa d’alcoholèmia va atropellar un nen de cinc anys. La cadena de despropòsits ja havia començat abans quan es van posposar els Jocs per no tenir les instal·lacions enllestides. I el reguitzell de clamorosos fracassos ha continuat. En el cas de la piscina olímpica, no va donar temps a cobrir-la, com estava previst. I en el Palau d’Esports va haver de fer-se de nou el concurs públic, perquè dues empreses adjudicatàries varen renunciar al projecte.
El cost econòmic es xifra al voltant de 90 milions d’euros. La Generalitat ha estat l’administració que ha aportat més diners, i l’Estat la que menys. 90 milions d’euros que surten dels impostos pagats pels contribuents i que deixaran de finançar altres serveis com la sanitat o l’educació públiques. 90 milions d’euros que, a les butxaques de les famílies, s’haurien gastat molt millor i amb més eficiència, contribuint a les veritables necessitats reals de la població. 90 milions d’euros que els botiguers i hostalers del centre de Tarragona tampoc noten per enlloc. Massa milions d’euros malgastats en projectes no rendibles i que, lluny de millorar la cohesió social, l’han empitjorat. Recordem, per exemple, que al costat del Palau d’Esports, al qual s’hi han destinat 18 milions d’euros, hi ha una escola en barracons. En el marc d’aquests Jocs Mediterranis, i molt lluny del clima de pau i germanor que pretenen aconseguir, hi ha hagut l’aterratge de paracaigudistes, exhibicions aèries de la Patrulla Águila o l’arribada del portaavions insígnia de l’Armada espanyola. Aquesta exhibició militar i de poder marcial contrasta amb l’absència de mostres de folklore català a la terra dels castellers, un dels elements culturals més potents del territori.
El balanç dels Jocs Mediterranis que en fa l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per l’alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros, que governa la capital tarragonina en coalició amb els populars, és molt positiva. Considera que els Jocs han estat un èxit i que tota la culpa és dels mitjans de comunicació que s’han fixat únicament en anècdotes puntuals. I segurament aquests Jocs Mediterranis hauran estat un formidable trampolí per presentar-se a la reelecció en els propers comicis locals del maig de 2019. Però el desenvolupament de les ciutats i dels països no es fa amb Jocs, Expos, Fòrums Universals de les Cultures o similars. Aquests esdeveniments, alguns clarament de gamma baixa, no són res més que elefants blancs. La vella Tàrraco no necessitava uns fastos pseudoolímpics per donar-se a conèixer al món i fer el ridícul d’aquesta manera. I Catalunya no necessita elefants blancs pagats per la societat a vanaglòria dels dirigents polítics. Ens calen polítics de perfil discret que gestionin la res publica de manera eficient i sostinguda en el temps, deixant fer i deixant passar (laissez faire, laissez passer). Deixant fer a la lliure iniciativa privada i empresarial, sense excessos impositius ni regulatoris.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.