A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.
A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.
El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.