Veneçuela és un país molt ric en recursos naturals. Ja ho era quan els espanyols varen descobrir i colonitzar aquells immensos territoris. De l’actual República Bolivariana de Veneçuela en sortiren carregaments de metalls preciosos i cacau. Els conqueridors espanyols varen organitzar la dominació en clau únicament extractiva. Amb la institució de la encomienda es pretenia espoliar al màxim les riqueses naturals dels països sud-americans i transportar-les a la metròpoli hispànica. Mai es va fer l’intent de dotar els nous països d’institucions inclusives que fessin a la població partícip d’aquesta riquesa. L’elit dominant va acaparar els enormes recursos naturals en règim de monopoli. I els resultats són coneguts. Els conflictes i la misèria econòmica i social es varen apoderar del país. Les institucions extractives no només generen pobresa per a un ample segment de la població, sinó que també s’entra en una dinàmica de submissió i guerres internes. És el fenomen conegut com la maledicció dels recursos naturals. Les riqueses del país són apropiades per la minoria política dominant i la camarilla d’amics que ostenten el poder, mentre que la gran majoria de la població n’és exclosa.
Aquesta dinàmica viciosa es va reforçar, si cap, quan l’any 1910 es descobreixen grans reserves de petroli. Els jaciments més importants es troben al llac de Maracaibo i la indústria petroliera representa el 40% del Producte Interior Brut del país. Amb preus del cru elevats, la venda de petroli significa més del 90% del valor de les exportacions totals i la majoria dels ingressos governamentals. No cal dir que l’extracció i venda del petroli està nacionalitzada i controlada per l’Estat bolivarià. Hugo Chávez, en el poder entre 1998 i 2013, va emprendre polítiques de marcat caràcter socialista, nacionalitzant les indústries del petroli, l’electricitat i les telecomunicacions. Quan l’Estat s’apropia de les riqueses d’un país les utilitza, en primer lloc, per reforçar les seves estructures de control econòmic i social, debilitant les classes mitjanes i construint un aparell assistencial subjugador de les masses. Les polítiques de despesa pública i expansió monetària descontrolades, les expropiacions indiscriminades o la intervenció del tipus de canvi han originat problemes de dèficit fiscal i deute públic, inflació i augment d’impostos, escassetat de productes bàsics, racionament d’aigua i talls de llum al país llatinoamericà. La propietat privada i la iniciativa empresarial reculen davant l’expansió estatista. Si la renda per capita de Veneçuela, el 1998, duplicava la de Perú o Colòmbia, i era semblant a la de Xile i Uruguai, tots ells mancats de petroli, avui la renda dels xilens supera la dels veneçolans en un 85%, els uruguaians ho fan en un 50%, mentre que peruans i colombians també han superat l’ingrés per capita de Veneçuela.
El país de Nicolás Maduro és el més corrupte d’Amèrica Llatina, superant a Haití, Mèxic, Bolívia, Brasil i Argentina. Nicolás Maduro, el successor d’Hugo Chávez, no només ha acabat amb la divisió de poders, anul·lant l’Assemblea Nacional i controlant l’exèrcit i el Tribunal Suprem, sinó que ha estat l’artífex d’un dels grans desastres econòmics i socials, com a conseqüència de l’aplicació sistemàtica del socialisme chavista. Ha creat un Estat clientelar que controla l’economia i la societat a través del recurs del petroli i de la concessió de privilegis als seus partidaris. Amb la caiguda del preu internacional del cru, a partir de l’any 2013, la inflació s’ha disparat. El descontrol en els preus dels productes bàsics ha deixat a zero el poder adquisitiu de la moneda. La capacitat adquisitiva del bolívar ha disminuït el 99,9% en els darrers cinc anys. La pobresa s’ha apoderat del país. Els veneçolans han patit una reducció del 50% en el poder adquisitiu de la renda per capita des de l’any 2012. Un empobriment superior al de Grècia durant l’anomenat austericidi, que alguns qualificaren de crisi humanitària sense precedents. Pitjor que això, el repartiment de la pobresa ha estat molt desigual, castigant les classes més baixes. Per tant, la població més feble i desvalguda ha empitjorat més que el 50% i la desigualtat social s’ha disparat. De fet, Veneçuela és avui el país amb més diferències de tota Amèrica Llatina. El 90% de la població viu en situació de pobresa i el 60% de la societat pateix de pobresa extrema, això és, no tenen suficients ingressos per consumir el mínim de 2.200 calories diàries. Com a conseqüència de la massiva pauperització extrema, la població intenta escapar d’aquesta situació. Només en el darrer any, més de 2 milions de veneçolans han abandonat el seu país per refugiar-se en els països veïns. Colòmbia, amb 1 milió, acull la comunitat més nombrosa de veneçolans. Aquesta és la tràgica situació d’un país molt ric en recursos naturals. Aquesta és l’herència de 20 anys de socialisme chavista.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.