La inflació, amb les últimes dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, ja és del 4% interanual. La mateixa xifra que els EUA, una vegada descomptats els components més volàtils com el preu de l’energia i els aliments. Són els registres d’increments de preu més elevats des de la gran recessió del 2008 i una amenaça econòmica més que se suma a un moment extremadament delicat. Els preus rècord de l’electricitat es consoliden quan encara no ha arribat el fred ni hem engegat la calefacció. Les autoritats, en un intent de treure ferro a la situació, addueixen colls d’ampolla transitoris en la producció i problemes circumstancials en els subministraments. Ens diuen que, estant la pandèmia en vies de superació, la demanda torna a créixer amb força i que l’oferta no és capaç de donar una resposta satisfactòria al mateix nivell. És aquesta la realitat? O és aquesta tota la realitat? Perquè una mitja veritat porta implícita una mentida que pot ser perillosa. Fa temps que estem acostumats a taxes d’inflació molt baixes. De fet, els governs han posat més èmfasi fins ara en el fantasma de la deflació que en la inflació. Ens hem de tornar a preocupar de la inflació?
Els bancs centrals porten molt de temps adquirint deute públic dels estats i finançant incondicionalment les seves polítiques fiscals irresponsablement expansives. L’acumulació de dèficits públics continuats i deutes descontrolats és una bomba latent que pot ser activada quan menys ho esperem. No vivim a la dècada feliç de 1990, amb una inflació baixa i estable, fiscalitat moderada i el ferm compromís dels bancs centrals de pujar els tipus d’interès per complir els objectius d’inflació. En el nostre món turbulent on tot és incert s’estan qüestionant les més bàsiques relacions de causalitat de l’economia. Alguns han interpretat que els economistes guardonats amb el Nobel d’aquest any desmenteixen que la pujada del salari mínim tingui efectes negatius sobre l’ocupació. I ningú sembla recordar-se de Milton Friedman quan assegurava que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”. Les autoritats passen de puntetes sobre la teoria quantitativa del diner i el BCE abandona fins i tot el seu objectiu de mantenir la inflació propera però per sota del 2% anual al conjunt de la zona euro i adopta un criteri més lax d’assolir un 2% a mitjà termini.
Actualment hi ha problemes en el subministrament de semiconductors, bàsics en la fabricació de xips. I la nostra vida depèn dels xips per fer funcionar electrodomèstics i automòbils, ordinadors i dispositius mèdics. El seu preu s’ha encarit, com ho ha fet el petroli i el gas, la tona de CO2 i la factura de la llum. Els costos del transport marítim també han pujat. Els nòlits s’han multiplicat per un factor de set i les grans navilieres han reduït vaixells amb l’aturada forçada per la covid-19. El tancament d’alguns ports asiàtics davant l’increment de treballadors infectats per coronavirus també contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies. Però més enllà de la influència d’aquests factors de l’economia real sobre la inflació, cal considerar també els factors monetaris. Aquests darrers són més perillosos i determinants a mitjà termini. Ens referim a la resposta concertada dels bancs mundials davant la pandèmia i a la gran expansió monetària que ha permès finançar el deute dels estats. L’increment de l’oferta monetària fa que una gran quantitat de diners persegueixi ara mateix una producció de béns que lentament intenta recuperar el ritme prepandèmic. Aquesta inflació d’origen monetari ens hauria de preocupar molt més que l’anterior. El consum, estimulat per polítiques expansives de despesa, genera tensions inflacionistes. Una cosa és que la despesa agregada superi momentàniament la producció i, una altra, molt més perillosa, que l’oferta monetària excedeixi permanentment la demanda monetària. A més, hi ha el risc que la pèrdua de valor dels diners i la manca de credibilitat de les institucions es traslladi a un decrement de la demanda monetària que acceleri la pèrdua de valor de la moneda i descontroli l’increment de preus.
Després d’una època on la globalització i la demografia han exercit una pressió sobre els preus a la baixa, el món podria estar entrant en un canvi d’etapa. L’augment de la despesa sanitària en societats creixentment envellides, la tendència al retrocés de la globalització, les interrupcions de la cadena de subministraments i les relocalitzacions d’empreses a països amb costos més elevats són tots factors marcadament inflacionistes. En aquestes circumstàncies, els salaris també podrien augmentar. Tot plegat fa que patim el risc de tornar a la dècada de 1970, una era d’estanflació marcada per inflació elevada, estancament i atur, amb polítiques fiscals massa laxes i una política monetària excessivament expansiva. Els interessos hauran de pujar per recuperar la normalitat perduda. I aquí és on sorprendrà uns agents econòmics hiperendeutats i excessivament confiats en no haver de retornar el deute ni pagar interessos. Una confiança infundada que pot donar lloc al plor i el cruixir de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC