Fa molt de temps que lluitem contra la crisi sanitària i econòmica. Les mascaretes, les infeccions, els ingressos hospitalaris i la unitat de cures intensives, la pèrdua del negoci habitual i la manca de recursos monetaris, ERTOs que no es cobren i vacunes que no arriben… Són algunes de les derivades més habituals de la situació que estem vivint. Malgrat tot, fins ara no hem hagut de parlar d’inflació, un càncer econòmic que afegiria sal a la ferida. Un augment generalitzat i sostingut del nivell de preus agreujaria encara més l’empobriment de la població i reduiria el poder adquisitiu dels diners estalviats, que no rendeixen res amb els interessos actuals. I no serà que no hagi augmentat l’oferta monetària. Ho està fent molt. Recordem només que el balanç de la Reserva Federal, el Banc Central dels EUA, ha augmentat de 0,9 bilions de dòlars (juliol de 2008) a 7,6 bilions (febrer de 2021). Un factor multiplicador de 8,4 en menys de 13 anys. I el seu homòleg europeu s’ha expandit de 0,79 bilions d’euros (desembre de 2002) a més de 7 bilions actuals. L’aixeta monetària està ben oberta. I aquests impulsos es tradueixen en increments de deute públic. Sense anar més lluny, aquesta setmana el deute públic d’Espanya ha superat el llindar del 120% del PIB, a l’incloure, a requeriment d’Europa, 35.000 milions d’euros de deute del banc dolent (Sareb). Recorden quan Luis de Guindos, exministre d’economia, va prometre rendiments anuals del 15% als inversors del banc dolent? Doncs els beneficis no han aparegut per enlloc i la història de socialització de pèrdues i deute públic avalat per la impremta del BCE continua assolint màxims històrics.
Però el fantasma de la inflació, fins ara absent, podria reaparèixer. L’indicador avançat de l’índex de preus de consum (IPC) publicat aquesta setmana per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunta a un fort repunt lligat als preus de l’energia, que el 2020 van baixar amb l’inici de la pandèmia. Concretament, els preus han pujat un 1,3% el març en comparació amb el mateix mes del 2020 a causa de l’encariment de l’electricitat i els carburants, un avanç de 1,3 punts superior al de febrer, quan els preus varen romandre congelats. En termes de preus de consum harmonitzats, que mesuren l’evolució dels preus amb el mateix mètode en tots els països de la zona euro, s’ha situat gairebé un punt i mig per sobre de la taxa del mes anterior. Després d’anys amb nivells d’inflació zero o negatius, suposa això el retorn a l’increment de preus? Les cotitzacions dels actius financers es basen en l’expectativa que els tipus d’interès es mantindran molt baixos durant un període llarg de temps. Amb la inflació, però, els tipus d’interès a llarg termini ja estan pujant. Com perjudicarà la recuperació esperada? Provocarà un daltabaix en els mercats financers, molt sobrevalorats pels continuats estímuls monetaris? I com afectarà la inflació i la pujada del tipus d’interès els mercats de deute i renda fixa? Habitualment, un interès més alt disminueix el valor dels títols de renda fixa i disposa els mercats en mode baixista. I l’efecte sobre les finances públiques molt endeutades, com és el cas d’Espanya, pot ser devastador. Un augment de l’interès de només un punt significa que l’Estat ha de pagar en interessos més de 10.000 milions d’euros anuals. Què retallarà en contrapartida? Pensions, sanitat, educació, serveis socials, dependència?
Cal tenir en compte que la capacitat adquisitiva del diner depèn de l’oferta monetària, però també de la demanda monetària. Només així entenem que, malgrat la gran expansió en la creació de moneda, el seu valor s’hagi mantingut relativament estable sense caure en l’espiral destructiva de la hiperinflació. L’oferta monetària ha augmentat, però també ho ha fet la demanda. Els bancs acumulen moltes reserves excedentàries que no presten i, per tant, no circulen per la societat. De la mateixa manera, les empreses i famílies solvents que disposen de diners en efectiu, prefereixen guardar-lo. La situació és tan complicada i maltempsada que opten per esperar temps millors i invertir en projectes més endavant. De nou, el diner està parat i no circula de mà en mà. La inflació, a diferència de l’atur o el creixement, és sempre un fenomen monetari. Depèn de l’oferta i demanda de diners. L’oferta monetària va créixer, de mitjana, un 5% anual les dues dècades anteriors al 2000. Donat que la demanda no va créixer al mateix ritme, la inflació va ser positiva. El comportament de l’increment de la producció i l’ocupació va ser acceptablement bo. En canvi, l’oferta monetària està augmentant, en el que portem de segle XXI, una mitjana del 20% anual. La demanda de diner en efectiu també creix a un ritme molt elevat i això explica els baixos nivells d’inflació. En canvi, el comportament global de la producció i l’ocupació ha empitjorat. La productivitat s’ha estancat i no es creen tants llocs de treball com al final del segle XX. La producció de moneda no té res a veure amb la creació de riquesa. Just a l’inrevés. Ésser més ric significa poder treballar perseguint legítimament un pla de vida raonable amb accés als béns i serveis desitjats. El que valorem és disposar de millors aliments i qualitat de vida, inclòs l’oci. Fabricar moneda no contribueix directament a la prosperitat ni multiplica la quantitat de béns i serveis reals. Però sí que amenaça seriosament amb reobrir la capsa de Pandora i amb el retorn de la inflació.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.