Les epidèmies que han colpejat periòdicament les societats han tingut importants efectes econòmics, polítics i socials. Pensem en l’Atenes clàssica, encimbellada al segle V a.C. a cotes elevades d’intel·lectualitat i amor per la saviesa, prosperitat i trànsit mercantil, democràcia directa i racionalitat, equilibri i recerca de la bellesa. A l’any 430 a.C. convivien, sota la monumentalitat del Partenó, Pericles i Eurípides, Sócrates i Fídies. També mig milió d’esclaus amuntegats en condicions insalubres. El destí d’Atenes, però, canviaria radicalment quan es va propagar una epidèmia de tifus l’estiu del mateix any. El debilitament de la polis es va traslladar a l’exèrcit, que seria vençut per Esparta a la guerra del Peloponès. Atenes no tornaria a recuperar l’esplendor perdut. Altres epidèmies, com les que els conqueridors espanyols varen introduir a Amèrica, causaren milions de morts. La verola i el xarampió, la sífilis i el còlera, la diftèria i el paludisme serien els grans aliats d’Hernán Cortés o Francisco Pizarro. A Tenochtitlan, de tants que n’hi havia, no es podien ni enterrar els cadàvers apilats pels carrers.
Altres pandèmies, com la ben documentada Pesta Negra de 1348, tindria conseqüències diferents depenent de la zona geogràfica afectada. Sent un dels brots més mortals de la història de la humanitat, va arribar a eliminar fins un terç de la població europea en plena Edat Mitjana. A l’Europa occidental, la manca de mà d’obra per conrear els camps va fer augmentar el benestar i el poder adquisitiu dels pagesos. Aquests, en general, van poder emancipar-se del poder senyorial i aconseguir unes cotes de llibertat personal superiors a les del passat. Els burgesos invertiran en el camp, revitalitzant l’agricultura i introduint nous mètodes de conreu. La falta de mà d’obra és substituïda per la tècnica i una incipient maquinització, amb invents tan significatius com el paper i el rellotge mecànic, els alts forns i la impremta. Més endavant, el frare caputxí Luca Paccioli descobrirà la tècnica comptable de la partida doble, encara vigent actualment. En canvi, els efectes de la Pesta Negra a l’Europa oriental varen ser molt diferents. Just els contraris. A l’est del continent, els poders feudals varen subjugar els vassalls amb mà de ferro i les ànsies de llibertat varen ser reprimides durament amb les cadenes de la servitud. Aquest fet, de gran importància, condicionarà l’evolució d’aquestes societats.
És possible quelcom semblant en l’epidèmia de la COVID-19? Pot ser que el retorn a la normalitat tingui condicions molt diferents segons quin sigui el país i les circumstàncies? Vernon Smith, Nobel d’Economia de l’any 2002, ha publicat un optimista article al Wall Street Journal on afirma un retorn ràpid a la prosperitat si el cavall de la llibertat i el cavall schumpeterià, en un reobert hipòdrom, aconsegueixen superar el cavall de l’estupidesa. La crisi del coronavirus tindria forma de V i recuperaríem la normalitat amb una vigorosa recuperació. No serà un servidor qui pugui discutir l’opinió de l’eminent economista nord-americà, però sí crec que s’hauria de puntualitzar. En primer lloc, el concepte de destrucció creativa sostingut per l’economista austríac Joseph Schumpeter no és d’aplicació a les actuals circumstàncies. La destrucció creativa fa referència a com un bé nou, testat en un mercat competitiu, aconsegueix superar un producte vell i inferior. Per posar un exemple, l’ús dels ordinadors personals va convertir les antigues màquines d’escriure en un producte obsolet i desfasat. Les prestacions que ofereix el més senzill dels PCs són infinitament superiors a la millor màquina d’escriure. Però notem que primer té lloc la innovació i després la destrucció. En altres paraules, en la destrucció creativa va abans la creació que la destrucció. En canvi, a l’actualitat observem destrucció i tancament d’empreses per la crisi sense prèvia creació ni innovació.
En segon lloc, el cavall de la llibertat no corre a l’hipòdrom espanyol. De fet, aquesta espècie particular de cavall, en perill d’extinció, ni tan sols la trobem a Espanya. Recordo que el professor Joaquim Muns Albuixech, a les classes d’economia de la UB, ens deia que a Catalunya només hi havia 4 liberals. Trias i Fargas, i Millet i Bel. I tant Ramon Trias Fargas com Salvador Millet Bel ens varen deixar ja fa bastants anys. I la situació no ha millorat des d’aleshores. Espanya és un terreny erm, fins i tot hostil, a les llavors de la lliure competència. La ideologia carpeto-vetònica s’ha oposat tradicionalment a la lliure empresa i és refractària a la cultura meritocràtica. Com diu Antonio Machado en el poema El mañana efímero, “España de charanga y pandereta, de espíritu burlón y de alma quieta. Esa España inferior que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste; esa España inferior que ora y embiste, cuando se digna usar la cabeza”. Malgrat el pas del temps, aquest poema continua sent vigent per descriure l’ADN nacional. El virus de la COVID-19 és un cigne negre que ha sorprès i desbordat la classe dirigent, que no ha pogut gestionar la crisi adequadament. La reedició dels Pactes de la Moncloa, a proposta del president Pedro Sánchez, és possible que cohesioni les dues Espanyes en el reforçament de la unitat nacional i la recentralització administrativa. Però no ens retornarà a la senda de la prosperitat perduda.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.
One Reply to “El retorn a la normalitat”