L’extrema dreta espanyola ha realitzat un acte massiu a la madrilenya Vistalegre. El partit xenòfob i ultradretà Vox va omplir el recinte amb capacitat per a 10.000 persones, i almenys 3.000 es van quedar fora. Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, el partit liderat per Santiago Abascal té possibilitats reals d’aconseguir representació parlamentària en els propers comicis. No cal dir que defensen fanàticament la integritat territorial i ètnica d’Espanya. Consideren, per tant, que els seus principals enemics són els que volen destruir la unitat. Demanen la supressió de Catalunya com a comunitat autònoma i la il·legalitzacio dels partits sobiranistes catalans, però també la deportació massiva d’immigrants i la derogació de la llei de violència de gènere. El partit ultradretà va aprofitar l’acte multitudinari per presentar 100 mesures urgents. El programa es pot llegir online (100 medidas para la España viva) i mereix una anàlisi econòmica per desemmascarar les serioses amenaces que suposa a la llibertat individual.
Considerant la llibertat de l’ésser humà i la llibertat d’empresa com un valor central que hauria d’estructurar l’ordenament jurídic, en la defensa dels drets fonamentals de la persona i de les institucions de la propietat privada i dels contractes voluntaris, tota forma de col·lectivisme ha de ser combatuda i considerada amb el més gran dels recels. Ja provingui del col·lectivisme d’esquerres com del col·lectivisme de dretes. En el cas de Vox, aquest col·lectivisme d’ultradreta condueix a la il·legalització de partits o associacions que amenacin la unitat d’Espanya (punt 2 del programa), el càstig penal en cas d’ofensa dels símbols espanyols (punt 3) i la formació dels ciutadans en una determinada visió de la identitat nacional (punt 8). Per tant, la defensa de l’Estat espanyol està per sobre de la llibertat d’expressió, pensament i associació. Aquests drets individuals queden subordinats i sotmesos a la identitat col·lectiva i monolítica d’Espanya. La idea transcendent del poble espanyol també està per sobre de la llibertat de moviments de les persones. En una societat diversa i globalitzada, amb col·lectius immigrants que provenen de diferents països estrangers, Vox proposa no només una política antimigratòria, sinó també antiestrangera. L’individu espanyol, pel fet d’haver nascut dins de les fronteres de l’Estat, tindria més drets que l’individu no espanyol, malgrat que aquest tingui la residència perfectament legalitzada. És la plasmació dels instints més atàvics de l’ésser humà de dividir el món entre els uns i els altres, entre els espanyols i els que no ho són, entre els que estan amb mi i els que estan contra mi. Al final, seguir les consignes del tipus America first, British jobs for British workers o Primer els de casa… acaba trobant la polarització i la confrontació social. Aquesta visió tancada de la identitat nacional es concreta en la deportació d’immigrants il·legals (punt 14), la deportació d’immigrants legals que hagin reincidit en delictes lleus (punt 15) o la suspensió de l’espai Schengen de llibertat de circulació dins la Unió Europea (punt 33).
Com a conseqüència de la negació de la llibertat individual i de l’exaltació del col·lectiu nacional, Vox també proposa la centralització total de l’Administració pública. El partit ultradretà derogaria les autonomies i reforçaria l’Estat unitari amb un sol govern i un sol parlament per a tota Espanya. Les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia retornarien a l’Estat central i la capacitat legislativa autonòmica esdevindria nul·la. No es permetria la descentralització administrativa, l’apropament dels serveis públics al ciutadà ni experimentar amb diferents models de governança en competència. En l’àmbit social, Vox crearia un Ministeri de la Família i aprovaria una llei orgànica per protegir la família natural (punt 71). També lluitaria contra la baixa taxa de natalitat subvencionant les famílies nombroses i bonificant els subministraments bàsics com la llum o el gas en funció del nombre de membres de la unitat familiar (punt 72).
Finalment, hi ha una part del programa de Vox que ofereix una melodia seductora i bonica, enganyosament liberal. És la que fa referència a la baixada d’impostos. Es proposa la divisió de l’impost de renda en dos trams (20% fins els 60.000 euros i 30% per sobre de 60.000 euros), la reducció i exempció de l’IBI per a les famílies amb fills i famílies nombroses respectivament, ajudes al membre de la família que cuida els fills i malalts dependents (punt 44); la rebaixa de l’impost de societats al 20% o al 15% en cas de reinversió dels beneficis (punt 40); la supressió de l’impost de patrimoni, successions, donacions i plusvàlua municipal (punt 46); i un sistema de pensions mixt basat tant en la capitalització com en el repartiment (punt 53).
Aquestes propostes fiscals són atractives i sonen força bé, quasi com una melodia mozartiana. El que passa és que la seva harmonia és més propera al Horrorland de Cercs que a la del geni austríac. I és que les reduccions fiscals sense la disminució corresponent de la despesa pública només es pot aconseguir amb més dèficit públic i més deute a llarg termini. I lluny de qualsevol liberalització econòmica, Vox proposa un programa de planificació pública centralitzada, la recuperació del Pla Hidrològic Nacional (punt 34) i el retorn als plans de política industrial (punt 43).
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.