L’expresident de la Reserva Federal (Fed) dels EUA, Paul Volcker, va morir el passat diumenge 8 de desembre a Nova York. Volcker va dirigir el banc central dels Estats Units entre l’any 1979 i 1987, en un mandat marcat per la lluita contra l’elevada inflació. Durant segles i segles, la humanitat sempre ha preferit un patró monetari basat en l’or. Quan la moneda es defineix en termes d’una determinada quantitat de metall preciós, s’aconsegueix la tan necessària i desitjada triple estabilitat: estabilitat en preus, tipus de canvi i tipus d’interès. Després de la Segona Guerra Mundial, els acords de Bretton Woods recuperen l’or com actiu monetari de referència. Concretament, les diferents monedes (lliura, marc alemany, franc…) es vinculen al dòlar nord-americà i aquest ho fa amb l’or a una paritat fixa de 35 dòlars per unça. Aquestes condicions es mantenen fins el 15 d’agost de 1971. En aquesta data fatídica, Richard Nixon va declarar la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. En altres paraules, la principal economia del món impagava el deute contret amb la seva moneda nacional. Les causes varen ser el descontrol en la fabricació de dòlars que els EUA van experimentar a la dècada de 1970, tant per pagar la costosíssima guerra del Vietnam (Warfare State) com per finançar el projecte de Gran Societat de Lyndon Johnson (Welfare State). I les desastroses conseqüències varen ser immediates. El dòlar va perdre bona part del seu valor o, el que és el mateix, tots els béns i serveis que es canviaven per dòlars varen augmentar de preu, iniciant una inflació galopant. Cal remarcar aquí el colossal error històric dels economistes de l’Escola de Chicago, liderats per Milton Friedman, que havien afirmat i continuen afirmant just el contrari (recordem les crítiques de Xavier Sala i Martín al patró or). Convençuts de la inutilitat de l’or i que la societat demandava, en última instància, dòlars per poder adquirir béns i serveis, aquests economistes pronosticaven la devaluació de l’or i la revaluació del dòlar. La pífia va ser monumental i qui va perdre valor va ser el dòlar, mentre que l’or en guanyava ràpidament. En pocs dies, la seva cotització va passar de 35 dòlars l’unça a més de 700 dòlars (actualment està a 1.470 dòlars). La connexió existent entre la pèrdua de convertibilitat del dòlar en or i la mal anomenada crisi del petroli (1973 i 1979) és directa.
Quan Volcker accedeix a la presidència de la Fed el 1979, la inflació era del 15% anual i els forts augments de preus ocupaven el centre del debat polític i econòmic. Els sous dels treballadors s’actualitzaven amb aquestes taxes d’inflació tan elevades, mitjançant els convenis col·lectius, fet que provocava noves pujades de preus i intensificava el cercle inflacionari viciós. Volcker va acabar amb la inflació controlant l’oferta monetària i augmentant els tipus d’interès fins el 20% (avui 1,5% als EUA i 0% a l’Eurozona). Aquesta mesura buscava recuperar la confiança perduda en el dòlar. A canvi, la demanda i el crèdit es van ensorrar i l’economia va entrar en recessió entre 1980 i 1982. Milers de llocs de treball industrials i de la construcció es varen perdre. L’atur va arribar al 10,8% el novembre de 1982. Aquesta xifra, excepcionalment bona per Espanya, és molt dolenta als EUA. De fet, el país de George Washington només ha conegut taxes d’atur més elevades durant el crac del 1929. Fins i tot a la gran recessió de 2008, l’atur va ser inferior. Economista com era amb bona formació i sòlids principis, no va dubtar a fer el que era econòmicament necessari, encara que fos políticament molt incorrecte. Com quan l’estiu del 1984 va ser convocat per Ronald Reagan a la Casa Blanca, ordenant-li que no apugés el tipus d’interès abans de la seva reelecció. Va marcar el final de l’època en què deixebles de l’economista britànic John Maynard Keynes defensaven que els governs podien dirigir les condicions econòmiques, incloses les taxes d’interès. Entre servir la societat o satisfer les ínfules dels polítics, Volcker va optar pel primer. Avaluïn vostès la degradació que han progressivament patit les presidències dels bancs centrals amb personatges com el nord-americà Jerome Powell, la francesa Christine Lagarde o el japonès Haruhiko Kuroda. D’aplicar les polítiques necessàries hem passat a l’obediència, docilitat i servilisme actuals.
A més de lluitar contra la inflació, Volcker va intentar limitar la flexibilització de la regulació financera i va advertir que el ràpid creixement del deute públic posava en perill la salut econòmica del país. En el seu darrer càrrec oficial, com a president del Consell Assessor de Recuperació Econòmica del president Barack Obama, constituït com a resposta a la crisi financera del 2008, va convèncer els legisladors que imposessin restriccions als grans bancs, una mesura coneguda com la Regla Volcker. El debat interessat en contraposar la desregulació dels mercats monetaris i financers amb la regulació dels mateixos està esbiaixada ideològicament. No es tracta d’enfrontar la (salvatge) desregulació liberal amb la (igualment salvatge) regulació governamental, sinó en aplicar les regles justes i adequades. La necessària llei Glass-Steagall de 1933, que separava la banca de dipòsits i la banca d’inversió, va ser derogada per Bill Clinton el 1999 amb la llei Gramm-Leach-Bliley. És un exemple de canvi normatiu inadequat i contraproduent, instigat per la poderosa elit politicofinancera. S’hauria de revisar la possibilitat actual que tenen els bancs per utilitzar els nostres dipòsits a la vista de qualsevol manera, convertint un compte corrent en un préstec a llarg termini i transformant un producte totalment segur en un altre altament especulatiu i arriscat. S’hauria de recuperar la funció primigènia de les entitats financeres com a intermediaris entre l’estalvi i la inversió productiva. S’hauria de revertir la transformació dels mercats financers en casinos especulatius i limitar la proliferació de derivats i complexos instruments financers que actuen com a potencials armes de destrucció massiva. Volcker ha mort, però el seu llegat continua vigent.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.