La setmana entrant es compliran 75 anys de la Conferència de Ialta, una reunió entre els principals líders aliats de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc, entre el 4 i l’11 de febrer de 1945, a la península de Crimea. Va ser una de les dues úniques trobades entre Franklin Delano Roosevelt, Winston Churchill i Joseph Stalin, líders respectius dels Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i la Unió Soviètica. Les conseqüències del gran acord geopolític entre tres egos megalòmans, buscant cadascú expandir el seu imperi, ressonen encara avui dia. S’atansava el final d’un conflicte bèl·lic que havia manllevat la vida a més de 50 milions de persones en una espiral de destrucció i violència. La follia col·lectivista que pivotava en la preeminència d’una raça superior (el nazisme de Hitler) estava sent derrotada pel deliri de l’ensuperbiment de l’Estat (el comunisme de Stalin). L’entrada dels Estats Units al conflicte havia estat decisiva per decantar la victòria al cantó dels aliats, amb una França humiliada i un imperi britànic molt decadent. Roosevelt i Stalin són els que decidirien el futur de la humanitat.
Roosevelt, ja malalt, acabava de ser elegit per a un quart mandat presidencial. La seva política del New Deal va provocar una expansió colossal del poder estatal, la despesa pública, el deute, la regulació i el control sobre pràcticament tota l’activitat econòmica. Encara que el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar inconstitucional la majoria dels seus decrets de planificació econòmica el 1935, Roosevelt va expandir el poder del Big Brother mitjançant el Warfare/Welfare State i una àmplia gamma de polítiques intervencionistes. Exactament igual que el seu predecessor Woodrow Wilson, que va fer entrar el país a la Primera Guerra Mundial, Roosevelt va buscar intervenir en el conflicte molt abans que els japonesos ataquessin Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941. El nord-americà va quedar vivament impressionat per Stalin.
Després de la mort de Lenin el 1924, Stalin va destruir tots els seus rivals (inclòs el camarada Trotski a mans del català Ramon Mercader) i es va fer amb el poder absolut del govern comunista soviètic. Amb la planificació centralitzada i la col·lectivització total de la terra a finals de 1920, Stalin va acabar amb la resistència dels camperols mitjançant la fam, la tortura, el terror i l’exili a les terres de Sibèria i Àsia Central. Més de 10 milions de persones varen morir en el procés de col·lectivització de l’agricultura. I milions més varen acabar als camps de treballs forçats, els temibles gulags, per treballar i morir com esclaus. La idea de Stalin era desgastar els països capitalistes amb la guerra, per acabar estenent la revolució socialista a tot el món. Stalin va prometre eleccions lliures als països de l’Europa de l’Est alliberats per l’exèrcit soviètic. Però els seus plans eren diferents i es basaven en la repressió, l’empresonament i l’assassinat. I malgrat això, Roosevelt declarava que era més fàcil negociar amb Stalin, perquè no depenia de parlaments ni diputats, sinó que tot ho decidia ell sol. No només el terror i la tirania s’apoderaven del paradís socialista stalinià, sinó que s’apuntalava l’imminent viratge comunista de la Xina i Corea del Nord. Stalin moriria aferrat al poder absolut l’any 1953 i l’imperi soviètic s’esfondrava el 1991, però el llegat de Ialta encara perdura.
El president nord-americà era també un mestre de la mentida i la manipulació. Va arribar al poder l’any 1933 amb unes promeses que incompliria radicalment poc després. Amb envaniment declarava que a Ialta negociaven “jo, Rússia i la Gran Bretanya”. Afirmava que els nord-americans no havien de tenir por de la planificació. Roosevelt sostenia que la raça humana havia aconseguit molts beneficis com a resultat d’una planificació governamental adequada, i defensava que la Conferència de Ialta establiria els fonaments d’un pla per a un nou ordre mundial. Part del pla era la creació de les Nacions Unides, on els EUA farien de sheriff de tot el món, dissenyant un programa d’enginyeria social d’abast global. Els costos humans i materials que comporta no es varen considerar. I molts conflictes geopolítics de l’actualitat s’encadenen sense solució de continuïtat.
La creença que l’Estat pot planificar la pau i la prosperitat de la humanitat no ha fet res més que contribuir a la guerra i la tragèdia. No hem d’oblidar el llibre de Friedrich Hayek Camí de servitud, publicat un any abans de la Conferència de Ialta, que adverteix del retrocés de la tradició liberal davant l’empenta abassegadora de l’intervencionisme de tots els partits polítics, de dretes i esquerres, i a totes les latituds, d’occident i orient. El preu a pagar per subordinar la llibertat individual a les ideologies col·lectivistes, sigui el moderat New Deal de Roosevelt o el radical règim del terror de Stalin, és altíssim. No es tracta de prohibir la planificació, sinó de qui ha de poder planificar què. El mateix Keynes, el pare de l’intervencionisme democràtic, va aplaudir el llibre, admetent que si ens desplacem tan sols un centímetre en la direcció equivocada, iniciem l’imparable descens a l’abisme. I segurament estarem d’acord en què ens hem desviat no centímetres, sinó metres o quilòmetres.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.