Les nacions són realitats socials evolutives, bàsicament unides per una llengua comuna i altres característiques històriques o culturals. Són un conjunt d’interaccions humanes constituïdes per una determinada sèrie de comportaments pautats de naturalesa lingüística, cultural, històrica, religiosa i, amb menys importància, racial. El nacionalisme té avui mala fama. És, per alguns, una ideologia perillosa. Una cosa és el sentiment natural d’estima per la gent del país i una altra la lleialtat cega capaç d’agressions incompatibles amb la justícia i la pau. El nacionalisme ha tingut, moltes vegades, importants conseqüències contràries a la llibertat de les persones. Així, sense remuntar-se a la tragèdia que va suposar el nacionalsocialisme a Alemanya o el feixisme a Itàlia durant la primera meitat del segle XX, cal recordar la guerra dels Balcans entre les nacions de l’antiga Iugoslàvia i, per suposat, la barbàrie actual de la Rússia de Putin sobre Ucraïna. Putin va afirmar que Ucraïna no tenia una identitat diferent a la de Rússia. Però Ucraïna està resistint amb tenacitat precisament perquè no vol viure en una dictadura corrupta imposada, sinó en un país independent i liberaldemocràtic.
Fins el darrer terç del segle XVIII, grans imperis havien governat la major part del món. Amb la revolució nordamericana, el 1776, i la francesa, el 1789, el govern en nom d’un poble definit nacionalment es va anar estenent gradualment. Ara podem trobar nacions, com l’anglosaxona, distribuïda en diferents estats, com Gran Bretanya, els EUA, Canadà i Austràlia. O la nació lingüística alemanya, que comprèn Alemanya, Àustria i part de Suïssa. També trobem Estats plurinacionals com Suïssa i, per suposat, Espanya, on coexisteixen com a mínim tres grups nacionals, el castellà, el català i el basc. Per tal que els sentiments nacionalistes ancestrals contribueixin al progrés i desenvolupament harmoniós i no al conflicte i l’agressió, cal que siguin fecundats pels ideals de la tolerància, la llibertat individual i el respecte a la legalitat. Això és, pel liberalisme. Les societats liberals assumeixen la igualtat en dignitat humana, una dignitat que està arrelada en la capacitat de decisió de l’individu i, per aquest motiu, protegeixen l’autonomia individual com un dret bàsic. Prioritzen la diversitat i la tolerància, el cosmopolitisme i la societat civil, com també la innovació i l’emprenedoria, el treball i l’austeritat , la propietat i el lliure mercat per prosperar econòmicament. Així com els ideals liberals tenen vocació d’universalitat, el nacionalisme és més provincià i localista. Com fer compatible la identitat nacional amb els valors liberals?
Pel principi d’autodeterminació, cada grup nacional ha de tenir, en tot moment, la possibilitat de decidir lliurement amb quin Estat polític vol integrar-se. El suport a l’autodeterminació nacional en forma de secessió comporta dues conseqüències. La primera, en sentit descendent, és que un país que hagi aconseguit la independència ha de permetre la secessió en segona instància d’una minoria més petita del seu territori nacional, si aquesta així ho expressa. En termes hipotètics, podria ser el cas de la Vall d’Aran. I la segona, en sentit ascendent, és el suport a l’ampliació dels estats nacionals mitjançant l’adhesió o annexió pacífica i democràtica. El segon principi essencial que ha de regir la relació entre les diferents nacions és el de la completa llibertat de comerç. El proteccionisme genera inevitablement la dinàmica del conflicte i la guerra, que es justifiquen amb la finalitat d’expandir les fronteres i guanyar més recursos productius. Com més petit sigui un Estat, més difícil li serà imposar el proteccionisme i més defensarà el lliure comerç. Aquest és un argument a favor de la descentralització i la fragmentació política en unitats administratives com més petites millor. Pel principi de subsidiarietat, un assumpte ha de ser resolt per l’autoritat més propera al ciutadà i, per tant, conforme ascendim per l’escalafó administratiu, les competències de les organitzacions estatals haurien de disminuir. Sumat a la llibertat comercial, cal la llibertat de moviment de persones, amb l’emigració i immigració sotmeses a unes normes que impedeixin fins coactius i intervencionistes contraris a la lliure interacció. Així, la immigració no ha d’estar subvencionada per l’Estat. Els emigrants o immigrants han de poder demostrar voluntat d’integració i que accedeixen a la societat que els rep amb la finalitat d’aportar la seva capacitat laboral o empresarial. Que no seran una càrrega i podran, com a norma general, mantenir-se per si mateixos.
El problema del nacionalisme és el seu desmesurat intervencionisme econòmic i social. El nacionalisme català demana paradoxalment a l’Estat central, de qui diu voler-se separar, que actuï en contra d’autonomies com la de Madrid, fiscalment molt més benèvoles. D’aquesta manera aconsegueix reforçar el centralisme de la capital en perjudici de la pròpia nació catalana. El nacionalisme basat en la planificació social i la coacció sistemàtica està condemnat al fracàs. En canvi, el liberalnacionalisme permet el desenvolupament de les nacions i la seva relació pacífica. Johann Bluntschli, un jurista suís, considerava que “en el món hi hauria d’haver tants estats com nacions”. D’alguna manera anem per aquí. Des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha passat de 52 a gairebé 200 estats, molt per sota dels 300 que hi havia abans de la unificació d’Alemanya, o dels 500 que s’han identificat a l’Europa del segle XVI.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC