Un dels fets més remarcables al que estem assistint durant aquest període final de vacances i represa del nou curs ha estat la desfeta de l’exèrcit i administració nord-americana a l’Afganistan. L’administració de Joe Biden ha mantingut la data d’aquest 31 d’agost per posar fi a una intervenció que haurà durat gairebé vint anys. Tot plegat, una catàstrofe per al poble afganès i per als dirigents occidentals. Després de gastar més de 2 bilions de dòlars en la reconstrucció del país i amb unes pèrdues humanes que superen les 100.000 víctimes mortals, els talibans s’han fet amb el control del país amb una rapidesa i facilitat esbalaïdores. Com es poden esmicolar 350.000 efectius, entre militars i policies, de les forces oficials afganeses? Que no ens havien dit que estaven perfectament entrenades per derrotar l’enemic i equipades amb l’arsenal militar més sofisticat? Els paral·lelismes entre la ignominiosa sortida dels Estats Units de Vietnam el 1975 i l’actual evacuació a l’aeroport internacional Hamid Karzai, a Kabul, són inevitables. Veure afganesos intentant sortir del país amb les tropes dels Estats Units que marxen recorda els que intentaven escapar-se de la caiguda de Saigon.
Les administracions dels EUA, al llarg d’aquests vint anys, han comès tot tipus d’errors. El balanç final és que l’intent de construir una societat moderna i democràtica de dalt a baix i per mandat autoritari, a punta de fusell, ha fracassat totalment. Si retrocedim una mica més en el temps, recordarem que els senyors de la guerra afganesos van comptar amb el suport dels EUA per derrotar l’URSS. Els serveis d’intel·ligència nord-americans i el Pentàgon varen donar suport als mujahidins o combatents islamistes contra l’ocupació soviètica iniciada el 1979. Un altre error funest, perquè els talibans sortirien d’aquest caldo de cultiu i, després de la caiguda del règim comunista de Moscou, conqueririen ràpidament Kabul i instaurarien el seu emirat corànic. Més tard donarien suport a Ossama bin Laden. I amb l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, els EUA decidirien envair el país.
Durant aquests 20 anys, no ha servit de res la gran despesa militar dels EUA per formar i equipar les tropes afganeses del deposat president Aixraf Ghani. Intentar construir una societat des de dalt, i no des de la base, atia la corrupció sistèmica del règim. Els sous esplèndids pagats per Washington incentivaven la proliferació excessiva d’oficials i càrrecs de comandament de l’exèrcit afganès, que es quedaven amb bona part dels fons. La paga que finalment arribava als soldats, després de descomptar suborns i restar altres despeses, era ridícula. Amb prou feines arribava a 200 dòlars mensuals. Quan els talibans iniciaren l’atac, molts d’ells fugiren o, senzillament, es passaren a l’enemic junt amb les modernes armes made in USA. De manera no idèntica, però sí comparable, ara començaran a arribar els milionaris fons europeus per a facilitar la recuperació de la crisi causada per la pandèmia. Emesos pel Banc Central Europeu, aquests fons arriben als estats i es distribueixen segons els seus propis criteris i condicions. Quines garanties hi ha que es destinaran a qui més ho necessita? Com s’evitarà caure en l’amiguisme i les xarxes clientelars, contribuint a l’aluminosi de l’edifici social i econòmic? Com assegurar que la capil·laritat de l’administració pública financi els projectes amb més futur i no els més ben connectats amb el règim?
L’intent de fer de l’Afganistan un país avançat amb democràcia representativa a semblança dels països occidentals ha fracassat, com fracassen els experiments constructivistes de dissenyar nous models de societat imposats de dalt a baix. Irònicament, la caiguda de Kabul a mans dels talibans s’ha produït el mateix dia que els nord-americans celebraven la seva victòria sobre els japonesos en la Segona Guerra Mundial. L’Afganistan, un mosaic de tribus i nacionalitats, no pot progressar sense la cooperació i acord de les bases socials. L’exèrcit més poderós de la història pot irrompre i intervenir fàcilment en qualsevol punt del planeta. Però refer societats i millorar institucions disfuncionals o corruptes són figues d’un altre paner. L’abril de 2002, quan les tropes nord-americanes havien expulsat del poder als talibans, George W. Bush va assegurar la reconstrucció de l’Afganistan invocant l’esperit de George Marshall. Defensava no només la victòria militar, sinó també la moral. Assegurava que la pau s’aconseguiria amb un govern afganès estable que millorés la sanitat i l’educació per a tots els nens i nenes, abandonant la dependència de l’opi. Vint anys més tard, després de dilapidar molt més del que va costar el Pla Marshall i deixant milers de víctimes mortals, la intervenció acaba en fracàs i tragèdia humana.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC