Joseph Schumpeter (1883-1950) és un dels rellevants economistes de tradició austríaca. Nascut a Moràvia i estudiant a la Universitat de Viena, va ser deixeble en segona generació de Carl Menger, el fundador de la fructífera Escola Austríaca, sent professor de la Universitat de Harvard des de 1932. Schumpeter destaca la importància vital de l’empresari i estudia el seu paper en la innovació, popularitzant el concepte de destrucció creativa. El dinamisme dels mercats, deixant de produir productes obsolets quan es descobreixen noves oportunitats i es desenvolupen nous béns en sectors econòmics abans inexistents, és una de les característiques del capitalisme. Avui dia la màquina d’escriure, per exemple, és un aparell obsolet que s’ha deixat de produir. En canvi, l’ordinador personal, un producte inexistent fa només vint-i-cinc anys, s’ha popularitzat extraordinàriament. No només milers de persones treballen en el sector informàtic, sinó que el seu ús generalitzat (gràcies a empresaris com Bill Gates) ha simplificat moltíssimes tasques i càlculs, incrementant també extraordinàriament la productivitat del treball. Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor (el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o un científic) i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (cotxes elèctrics); i cinquè, la creació de nous mercats i sectors econòmics (Microsoft, Google o Twitter). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.
Per demostrar la destrucció creativa del mercat, només cal considerar la variabilitat de les empreses més importants en diferents anys. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix (va deixar de produir el 1987). En canvi, Microsoft i Google, Amazon i Facebook, Apple i Netflix, destacadíssimes empreses actuals, no havien nascut el 1955. De fet, només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955 ho continuen sent el 2017 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent el 2017, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. És raonable suposar que quan la llista de les 500 empreses més grans es reediti a partir de l’any 2077, gairebé totes les companyies actuals ja no existiran com es coneixen actualment, havent estat substituïdes per noves empreses en sectors emergents que avui ni ens podem imaginar. La variabilitat de les empreses capdavanteres és un signe positiu del dinamisme i la innovació que caracteritza una economia de mercat orientada al consumidor. A la primera revolució industrial eclosionen la indústria tèxtil i la siderúrgica. A la segona revolució industrial, la química i els electrodomèstics. També la metal·lúrgica, la indústria de l’automòbil i les grans petrolieres. A la tercera revolució industrial, la dels ordinadors i Internet, ho fan l’electrònica de consum, la informàtica, les xarxes socials i els negocis on-line. A la quarta revolució industrial, la dels robots i la intel·ligència artificial, qui ho sap? La cibernètica obre possibilitats ignotes i camps inexplorats que no sabem en què es concretaran ni com s’organitzaran. La dinàmica innovadora en un mercat global és trepidant. Les empreses que cotitzaven a l’índex Standard & Poor’s 500 l’any 1965 ho feien una mitjana de 33 anys. Al 1990, s’havia reduït a 20 anys. I, al ritme que portem, es preveu que l’any 2026 es limiti a només 14 anys.
La força impulsora del mercat competitiu és el desig de servir el client o, en un sentit més ampli, el proïsme, amb preus més baixos, qualitats més elevades i innovació constant. Les vendes de les empreses són els vots que aconsegueixen dels seus clients cada dia. El mercat és la democràcia més perfecta existent, on cada euro gastat en un producte és un vot dipositat a l’empresa productora. Res impedeix que demà mateix (no cal esperar legislatures de quatre anys) els vots canviïn i apareguin noves empreses abans desconegudes, al mateix temps que imperis empresarials consolidats trontollen o simplement desapareixen. Els últims beneficiaris d’aquest procés de destrucció creativa del lliure mercat som tots nosaltres.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.