I arribem al mes de setembre amb sensacions força preocupants. Urgeix recuperar l’activitat productiva i tornar a generar valor, fonament del benestar de tota societat, però els indicadors són força negatius. La segona onada de contagis comença a mostrar el seu perfil més amenaçant sense que hagi millorat la diligència del govern ni la coordinació entre administracions. Espanya continua liderant simultàniament el rànquing de contagis (50.000 infectats la darrera setmana) i col·lapse econòmic (caiguda històrica del 18,5% del PIB el segon trimestre de l’any). De fet, multiplica per 10 la taxa d’incidència del virus d’Alemanya, Regne Unit o Itàlia. Fins i tot els registres de Grècia, Itàlia i Portugal són millors que els nostres. De moment, el nombre de víctimes mortals i ingressos a la UCI és molt inferior al registrat els passats mesos de març i abril. No sembla que la causa sigui la mutació del virus ni, menys encara, la immunitat de grup, que estem molt lluny d’aconseguir-la. Però restem expectants a quina és l’evolució de les xifres.
Pel que fa a la salut econòmica, ja hem comentat la brutal contracció de l’economia espanyola durant el segon trimestre. Un 18,5% intertrimestral o, el que és el mateix, una variació anualitzada del PIB del -56% (!!). Tornar al confinament total significa, per tant, reduir rendes i producció més de la meitat. Una caiguda sense precedents dels salaris i, per suposat, també dels subsidis públics. Pel que fa a les empreses, i amb dades del darrer informe del Banc d’Espanya (Las necesidades de liquidez y la solvencia de las empresas no financieras españolas tras la perturbación del Covid-19), el 23% de totes les empreses estaria en situació de fallida tècnica i amb patrimoni net negatiu. El percentatge es redueix al 15% entre les grans empreses, però, alerta, es situa en el 40% al sector del turisme i en el 33% al sector de l’automoció. Que 1 de cada 3 empreses del sector automobilístic pugui tancar ha de preocupar, i molt, a territoris com el de la Catalunya Central, altament depenent d’aquesta activitat.
I caldria, una vegada més, prestar atenció al comportament del deute públic d’Espanya. Amb aquest panorama tan funest, la despesa pública es descontrola i la recaptació impositiva disminueix. El Banc Central alerta que el deute superarà el 120% del PIB a finals d’any. El 2019 va ser del 96%. El principal d’aquest deute és una herència enverinada que els governants deixen a les futures generacions. Però el pagament dels interessos és sagrat i s’ha de complir escrupolosament. Tant és així, que la Constitució en declara el seu caràcter prioritari al reformat art. 135. És fonamental que el deute, sent molt elevat, es pugui estabilitzar, en primer lloc, i reduir paulatinament a molt llarg termini. En cas contrari, el descontrol del deute i la seva explosió ad infinitum situaria el govern en suspensió internacional de pagaments i amb la fallida interna de l’anomenat Estat del Benestar. El deute total equival al dèficit públic anual més els interessos del deute que s’arrossega d’anys anteriors. Per tant, per reduir-lo es necessita un superàvit primari (que els ingressos públics superin les despeses abans del pagament d’interessos) i un creixement de l’economia superior al tipus d’interès mitjà del deute. Pel contrari, una situació de dèficits primaris i decreixement econòmic dispararia sense control el deute i forçaria la suspensió de pagaments.
Un país com Itàlia aconsegueix superàvits primaris. Per tant, el govern de Giuseppe Conte acredita una recaptació impositiva superior a la despesa pública (excloent els interessos). Malgrat això, el deute públic del país transalpí incrementa perquè l’interès a pagar pel deute antic supera el raquític creixement econòmic. I quina és la situació d’Espanya? Doncs depèn de l’escenari. En una situació optimista, on el govern aconseguís a llarg termini l’equilibri pressupostari, pagant un tipus d’interès mitjà del 2% i amb creixements econòmics del 3,5%, el deute públic total s’estabilitzaria als nivells actuals l’any 2040. Per tant, serien necessaris 20 anys per tornar a la situació de partida. I res impedirà que es perdi, com a mínim, una dècada. Però aquests supòsits són molt poc realistes. Per diferents motius. En primer lloc, perquè un govern socialistacomunista (o popularpopulista) difícilment equilibrarà mai els pressupostos, presentant dèficits crònics creixents. En segon lloc, perquè les tensions a curt termini de la Seguretat Social augmentaran molt considerablement per raons demogràfiques i de poca activitat productiva. La fallida de les pensions, tal com les coneixem ara, dificultarà encara més el control de la despesa pública i impossibilitarà l’equilibri pressupostari. I en tercer lloc, perquè el creixement econòmic futur pot ser raquític i insuficient, especialment quan no hi ha les tan necessàries reformes estructurals. Aleshores, com Argentina recentment, Espanya deixaria de pagar els seus creditors i entraria formalment en suspensió de pagaments. Abans del default exterior, però, la situació interior pot fer-se insostenible. A diferència d’Argentina, almenys de moment, Espanya està integrada a la Unió Europea i pertany a l’Eurozona. Això és una garantia. Però si el Banc Central Europeu ha de continuar monetitzant deute públic indefinidament, el propi projecte de l’euro esdevé inviable. Quan la moneda comuna europea es trenqui, allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.