Grècia ha votat en referèndum rebutjar les propostes dels creditors i avui els caps d’Estat i de Govern valoren les condicions d’un tercer rescat al país hel·lè. Per una banda, el primer ministre Alexis Tsipras es nega a acceptar mesures d’ajust per reduir l’enorme deute públic, equivalent al 180% del PIB i, per l’altra, les institucions internacionals, amb el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, han de decidir si continuen finançant una economia improductiva i disfuncional. No prorrogar el programa de liquiditat extraordinària forçaria Grècia a pagar els funcionaris i les pensions amb una moneda que no sigui l’euro. Significaria la sortida de l’eurozona, el famós Grexit.
El país porta ja dies patint els rigors d’un corralito bancari. Les autoritats només han permès el reintegrament de 60 euros diaris dels caixers i els bancs han estat tancats. Que no et perme
tin treure els teus propis diners del banc és una mesura extraordinària. Tan extraordinària com la declaració de guerra, l’estat d’excepció o l’expropiació. Per què ens han d’impedir disposar dels nostres propis diners? Es pot entendre que, quan no hi ha finançament, els crèdits concedits disminueixin i que els préstecs s’obtinguin només a un interès elevat. El que no s’entén tant és que et neguin l’accés als teus propis diners, dipositats en un compte corrent a la vista.
Un dels fets més desconeguts per la població, en general, respecte al funcionament del sistema financer, és què passa amb els nostres diners. Per tal de posar un exemple entenedor, a un treballador li ingressen la seva nòmina de 1.000 euros al banc, en un dipòsit normal a la vista. Aquest dipòsit no li dóna cap tipus d’interès ni de rendiment. Just al contrari, ha de pagar comissions per qualsevol operació. Malgrat tot, el client pensa que els seus diners estan molt més segurs a la caixa forta de l’entitat bancària que amagats sota una rajola a casa seva. El que segurament desconeix és que els seus diners no quedaran custodiats en el banc, tal com la majoria de la població pot imaginar, sinó que l’entitat bancària els utilitzarà en funció de les seves necessitats. En circumstàncies normals, el finançament a curt termini que reben els bancs (els dipòsits a la vista) és invertit en operacions a llarg termini (hipoteques a 30 anys, per exemple). És el que es coneix com el coeficient de caixa. Actualment, a l’eurozona, aquest coeficient és només de l’1%. Això significa que per cada 100 euros que tinguem als nostres dipòsits, el banc només té l’obligació legal de guardar-ne 1 euro. Els restants 99 euros es poden utilitzar en operacions a llarg termini, altament rendibles per l’entitat bancària. Naturalment, dels guanys que n’obtingui el banc, els clients no en som partícips. A la pràctica, això significa que els bancs comercials augmenten l’oferta monetària i expandeixen el crèdit amb l’autorització del Banc Central. Per cada euro que entra en un banc, ells en poden crear cent en forma de crèdits. Naturalment, s’haurà creat molt diner virtual, molt diner que no existeix físicament en forma de bitllets i monedes. Només existeix en forma d’apunts comptables. Si tothom se’n va al banc a retirar els seus dipòsits, els diners no hi són.
I quan va començar aquest coeficient de caixa? L’any 1844 es va aprovar al Regne Unit la Llei de Peel (Peel Bank Act), que prohibia als bancs comercials emetre bitllets per un import superior al diner dipositat en or. Però aquesta limitació no la van estendre als dipòsits a la vista, significant el naixement del sistema bancari de reserva fraccionària. El problema d’aquest sistema és que permet una gran expansió del crèdit sense basar-se en l’estalvi existent. Concedeix als bancs una gran capacitat de generació de crèdit i de creació de bombolles especulatives. L’abaratiment artificial del tipus d’interès dictat pels Bancs Centrals, que dirigeixen i orquestren tot el procés, acompanyarà una etapa d’eufòria econòmica fictícia. Tard o d’hora, les inversions massives que s’emprenen gràcies a aquest sistema financer esdevenen inviables. La societat no té suficients recursos reals per acabar els projectes erronis iniciats, massa ambiciosos. L’eufòria econòmica donarà lloc a una crisi financera. A més, quan els clients d’un banc perdin la confiança i vulguin retirar els seus estalvis, es trobaran que aquests diners no hi són. El banc només té en efectiu una petita part i no pot pagar a tothom.
Aquest privilegi que el sector públic atorga al sector bancari es dissimula amb l’anomenat Fons de Garantia de Dipòsits, que garanteix 100.000 euros per client. I, naturalment, es tapa amb el Banc Central, que crea la moneda que faci falta. Si tot això no fos suficient, també hi ha el rescat bancari. Us imagineu que, quan una empresa ha estat gestionada de forma incorrecta, el govern impedís la seva fallida? La resta d’empresaris i els ciutadans no hi estaríem d’acord, ja que quedaria en evidència la utilització de fons públics per salvar un negoci privat. Tenen pèrdues, però el suport del sector públic els permet continuar. És aquest el lliure mercat que tant es critica, aquí i a Grècia?
Ariadna Garcia Sabatés, alumna del Grau en Gestió d’Empreses i Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)