El coeficient de caixa o reserves és la part de diners que guarden els bancs comercials com a reserves en un compte al Banc Central. Des del 18 de gener de 2012 el Banc Central Europeu va anunciar que rebaixava el coeficient de caixa del 2 a l’1%, per augmentar la liquiditat. Si tenim en compte el balanç del banc comercial, si entren com a dipòsits al passiu 100.000€, a l’actiu hi haurà com a reserves 1.000€ i 99.000€ per concedir préstecs. Com a contrapartida aquestes reserves del banc comercial estaran en un compte al Banc Central, al passiu.
Cal recordar també que el coeficient de caixa està íntegrament relacionat amb els multiplicador monetari i M3. Dins l’oferta monetària hi ha M1 que es efectiu de monedes i bitllets mes els dipòsits a la vista, M2 que es M1 i dipòsits d’estalvi (fins a 2 anys) i llavors M3 que és M2 mes els dipòsits a termini emesos per la banca. El multiplicador monetari es: 1 dividit pel coeficient de caixa, si seguim l’exemple anterior on teníem com a dipòsits 100.000€ hi guardàvem 1.000€ faríem:
Multiplicador monetari = 100.000 € = 100.000 € = 10.000.000 € coeficient de caixa 1%
En aquest exemple, veiem que amb 100.000€ el banc comercial ho multiplica per 100, és a dir, el multiplicador monetari es 1/0,01= 100, per els 100.000€ ho multiplicaran i quedarà 10.000.000€.
L’origen d’aquest coeficient fraccionari, que abans era del 100%, el trobem el 1844 amb la Llei de Peel ( Peels Bank Act) a Anglaterra, hi va haver un pacte entre el Banc Central i els bancs comercials on el Banc Central seria l’únic a crear moneda (monopoli) i a canvi els bancs comercials no haurien de guardar com a reserves el 100% dels dipòsits sinó una fracció d’aquest (recordem que anterior a aquesta llei els bancs comercials creaven la seva pròpia moneda).
A partir d’aquest moment comença el declivi del patró or, on la moneda estava referenciada a l’or i era sana i sòlida, és a dir, tenia el seu recolzament en or. Però el 15 d’Agost de 1971 Richard Nixon va comunicar que la moneda deixava d’estar referenciada a l’or i s’introdueix a partir d’aquest moment el diner fiduciari, on no hi ha recolzament de l’or. Degut a les guerres els estats cada cop necessitaven crear més i més diner i si estava referenciat a l’or no en podien crear mes, ja que d’or hi ha el que hi ha.
Com a opinió, jo destacaria per exemple tornar al coeficient de caixa del 100%, ja que així els bancs no crearien tanta quantitat de diner (on el multiplicador monetari seria 1/1=1 i no es multiplicaria el diner) això en els dipòsits a la vista, i on es podria fer és en els dipòsits a termini ja que són a 1,2,3…anys. Aquí sí que es podria prestar els diners.
Com a supòsit podríem dir que poden aparèixer 2 tipus de bancs:
-Els especialitzats en C/C on guanyarien en comissions
-Els de termini (presten diners)
Els bancs s’afavoreixen d’una forma de privilegi legal que no existeix a cap altre sector empresarial. Per posar un exemple, si lloguem un pis no el podem subllogar a una altre persona ja que si ho sap el propietari ens faria fora. Per tant, per què els bancs poden subllogar el diner de la gent sense el seu consentiment? En qualsevol indústria si augmenta la demanda augmentarà la 
producció, si aquest mecanisme de mercat funcionés amb els bancs si augmenta la demanda de crèdit els bancs augmentaran els tipus d’interès per fomentar l’estalvi. Per tant, la gent estalviaria; llavors els bancs en funció de l’estalvi captat podria concedir crèdits, però gràcies al coeficient de caixa de l’1% això no passa, ja que no augmenten els tipus d’interès i llavors arribem a les bombolles de crèdit. Enl disparar-se la demanda de crèdits els bancs creen gran quantitat de diner però aquesta expansió de l’economia no està recolzada per estalvis reals sinó per deute, i així ens hem convertit en una societat endeutada i no estalviadora.
La manera de controlar això és exclusivament amb el coeficient de caixa 100%, seria un sistema molt millor a l’actual.
Ruben Andrés Soler – Alumne dels Estudis d’Empresa de la FUB
Ruben, la realitat és molt més complexa del que tu exposes. El sistema finacer es basa amb un principi bàsic que és la confiança, sense confiança el sector financer hauria desaperagut o desapareixaria en qualsevol moment.
Actualment el sistema ja està redirigint-se a prestar diners dels recursos de clients captats (el que es coneix com a Loan to diposits ratio), no obstant, això es totalment independent del coeficient de caixa. El coeficient és una palanca que té el regulador per controlar el crèdit que es concedeix.
Tot i això, et plantejo la pregunta: Com es podria donar un creixement de l’economia si tot es basés en invertit només quan es tingués del capital per invertir? Moltes empreses, emprenedors i fins i tot països sencers no haguessin crescut mai. I a nivell particular, quan et podries comprar un cotxe per anar a estudiar si només tindràs estalvis quan es treballi (post-estudiar)? El crèdit és necessari, el crèdit és imprescindible. Una altra cosa és la forma en què s’ha dut a terme en aquesta última dècada, però el crèdit cal.