Acabo de llegir el darrer llibre de Martin Seligman, considerat el pare de la psicologia positiva, titulat El circuito de la esperanza (Ediciones B, octubre, 2018), i em topo amb una metàfora que em fa reflexionar: “La manera per defecte de la llengua és anar per la boca fins que troba una càries i llavors es preocupa per la dent defectuosa. La llengua no busca la dent perfecta i llavors assaboreix la seva perfecció. La llengua no hi és per celebrar el que està bé, sinó per detectar el mal i l’ocult “.
Fa unes setmanes vaig demanar als meus seguidors a Linkedin (hi publico un post setmanal) que escollissin entre dos nous possibles títols per al meu dotzè llibre: Feliç Ment: els 5 secrets de la felicitat; i Valent Ment: com viure sense pors. Em va sorprendre que la immensa majoria dels meus fidels lectors em suggerissin que escrivís el segon. La metàfora esmentada em dona la clau: estem dissenyats per sobreviure, i no pas per superviure.
Si bé la por presenta un avantatge evolutiu, que ens va permetre subsistir a la selva, tanmateix el preu a pagar avui, quan ja no hi vivim, és elevadíssim.
En un passatge molt interessant del seu darrer llibre, el Dr. Seligman reprodueix una trucada de telèfon que va rebre poc després de publicar Aprendre optimisme (1990) del President de l’empresa Met Life:
– Contractem cinc mil venedors nous cada any, Marty, i ens costa cinc-cents dòlars formar a cadascun d’ells. La meitat ho deixa en el primer any i, en un termini de tres anys, el 80% ho ha deixat. Gairebé ningú és capaç d’aguantar tant rebuig (…) vas esmentar que havies ideat un test que mesura el pessimisme. No sé si podria ser-nos d’ajuda en el nostre procés de selecció.
Met Life va finançar un estudi longitudinal que varen dur a terme Peter Schulman i el propi Martin Seligman amb tres grups per comparar els resultats del seu mètode de selecció de venedors amb el test sobre pessimisme. Es va realitzar un seguiment de les seves vendes al llarg de tres anys i es va demostrar que els optimistes venien molt més que els pessimistes, i que, de més a més, no abandonaven el seu lloc de treball.
Met Life va reduir la rotació de la plantilla, va disminuir el seu pressupost de formació i va veure com les seves vendes augmentaven molt significativament.
Tanmateix, Martin Seligman als seus 75 anys d’edat reconeix que “He utilitzat qüestionaris tota la vida, però amb recel. Els qüestionaris són inútils per arribar al que jo realment vull saber”, i tot seguit n’exposa un reguitzell de motius insalvables.
Al programa de TV3, L’ofici de viure que s’emetrà properament, l’excepcional periodista Gaspar Hernández, es va interessar per què un economista i professor universitari com jo va crear la Programació Neuro-Cal·ligràfica i hi va dedicar la seva tesi doctoral, tot emprant la grafologia. Li vaig respondre que en el meu intent d’idear un mètode de desenvolupament de la Intel·ligència Emocional de les persones necessitava una eina que mesurés l’eventual millora. Com Seligman, no tenia gran confiança en els tests. En canvi la lletra no menteix, és més fiable, i, sobretot és una anàlisi ràpida i barata: l’optimisme, per exemple, s’observa d’un sol cop d’ull del manuscrit en un foli en blanc i signat, simplement comprovant que tot el conjunt s’orienta de forma ascendent.
Però la Programació Neuro-Cal·ligràfica, como mostra la meva tesi doctoral, aporta un grau més: la reeducació dels empleats per millorar-ne significativament la Intel·ligència Emocional, i així augmentar les vendes de l’empresa, el nivell d’innovació i, sobretot, disminuir els enormes costos que suposen una rotació excessiva, i les baixes laborals degudes a l’estrès, l’ansietat i la depressió.
Joaquim Valls Morató, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.