Acabo de llegir el darrer i excel·lent llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62, 2018), en el qual aquest historiador i escriptor israelià aborda, de manera sistemàtica, temes que ja havia tractat en els seus dos anteriors súpervendes, Sapiens i Homo Deus, com la dictadura dels algoritmes, el canvi climàtic, el desafiament tecnològic o la religió. També s’enfronta a qüestions tan candents i espinoses com l’emigració, el terrorisme, la guerra global, la postveritat i el nacionalisme, amb una sorprenent reflexió sobre el procés català, que compara amb l’escocès.
A la cinquena i última part, potser la més interessant del llibre, i, per descomptat, la més filosòfica, es planteja preguntes universals, del tipus “qui som?”, “quin és el sentit de l’existència?” o “què hauríem de fer amb la nostra vida?”.
L’educació com a única estratègia guanyadora
“Un principi de l’art de l’educació és que no s’ha d’educar els nens conforme al present, sinó conforme a un estat millor, possible en el futur, de l’espècie humana; és a dir, d’acord amb la idea d’humanitat i del seu complet destí.” Immanuel Kant.
A diferència del que auguren els llibres i les pel·lícules de ciència-ficció, Yuval Noah Harari assegura que no cal que ens previnguem per si els robots es giraran en contra nostra. Afirma que el malentès prové de confondre intel·ligència amb consciència. Diu que la primera ens indica quina és la millor manera de resoldre els problemes i que la segona ens ajuda a reconèixer els propis sentiments. Desenvolupar les emocions humanes va ser una estratègia intel·ligent per sobreviure, de manera que L’error de Descartes, com assenyala molt encertadament el neuròleg portuguès establert als Estats Units, Antonio Damàsio, rau en què el seu famós aforisme “Cogito ergo sum” ha de ser substituït per “Sento, per tant sóc”. Però la consciència dels sentiments no és l’única via adient de resolució de problemes. I, per descomptat, la Intel·ligència Artificial ni l’empra ni la podrà emprar en un futur.
On rau, doncs, el problema? Noah Hahari, que no oblidem que és historiador, està convençut que rau en els propis sapiens. “El perill -diu- és que si invertim massa en desenvolupar la IA i massa poc a desenvolupar la consciència humana, la intel·ligència artificial molt sofisticada dels ordinadors potser només servirà per donar poder a l’estupidesa natural dels ésser humans”. I aconsella: : “Per cada euro i cada minut que invertim en millorar la intel·ligència artificial, seria assenyat invertir un dòlar i un minut en el desenvolupament de la consciència humana”. Parafrasejant al periodista xilè Matías del Río, podríem exclamar: “És l’educació, estúpid”. I, en efecte, la penúltima de les 21 lliçons per al segle XXI està dedicada precisament a aquest tema.
Com a professor universitari estic obligat a qüestionar-me si el que estic ensenyant als meus alumnes els serà útil en la seva incerta futura vida professional. En aquest sentit Yuval Noah Harari planteja el següent debat: “La humanitat s’enfronta a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan esfondrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les. Com ens podem preparar nosaltres mateixos i als nostres fills per a un món amb tantes transformacions mai vistes i amb incerteses tan radicals? ” i finalitza formulant una qüestió que se’m fa la pregunta del milió de dòlars: “Què hauríem d’ensenyar-li a un nen o a una nena que l’ajudi a sobreviure i a prosperar en el món del 2050 o en el del segle XXII? “.
Educar en un món líquid
“Ser un mestre és ser un profeta. No estem preparant els estudiants per al món present, ni per al món en què van créixer els docents. Estem preparant els nostres alumnes per a un món que tot just podem imaginar”. Jerome Bruner
Però educar en un món líquid no és gens fàcil ni per pares ni professors. Un no sap a què atenir-se.
Sir ken Robinson (educador i escriptor britànic, doctor per la Universitat de Londres, considerat el gran expert mundial sobre la qualitat de l’ensenyament i la innovació) va dictar una famosíssima conferència el febrer de 2006 en la qual va afirmar que “No tenim ni idea de com serà el món quan els nostres fills es jubilin, ni tan sols som capaços d’imaginar com serà d’aquí a cinc anys” . I, per la seva banda, el filòsof José Antonio Marina constata, en una de entrevista concedida el passat 10 de febrer de 2018, amb motiu de la publicació del seu excel·lent llibre El bosque pedagógico (Ariel, 2017), “que totes les nacions estan en estat d’alarma educativa, perquè no sabem què és el que cal ensenyar, qui ho ha de decidir, com cal ensenyar i qui ho ha de fer.”
Reconeguem-ho: ignorem quins coneixements caldran per guanyar-se la vida d’aquí a quinze o vint anys.
Educar el caràcter
“Ja que estem destinats a viure les nostres vides a la presó de la nostra ment, almenys moblem-la bé”. Peter Alexander Ustinov
Pot ocórrer perfectament que es repeteixi una situació en la què ens hem trobat la majoria de persones de la meva generació. Se’ns va ensenyar francès com a llengua estrangera, i ja d’adults ens vàrem trobar que les demandes de treball exigien l’anglès. El mateix succeeix amb l’obsessió per ensenyar eines digitals.
En aquest sentit, en el seu excel·lent Educar en la sorpresa (Plataforma Editorial, 2012), la quebequesa establerta a Barcelona, Catherine L’Ecuyer, afirma: “com que l’aprenentatge d’un nadiu digital és extremadament ràpid, haurem perdut temps i recursos valuosos invertint en ensenyar-los a utilitzar eines probablement a una edat en la qual seria molt millor invertir el seu temps en altres activitats que els ajudin a ser creatius, enginyosos i capaços d’adaptar-se al canvi”.
I llavors, què cal ensenyar als nostres fills i alumnes?
Eduquem el seu caràcter. Una manera de ser que els faci intel·ligents, bons, feliços i valuosos. Per això, a les meves classes de Gestió del talent, més enllà de la formació, proposo als alumnes que apostin per experimentar una autèntica trans-formació.
Joaquim Valls Morató, Professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.