El Kremlin considera vàlids els referèndums en superar la participació el 50% i Putin ha escenificat aquest divendres l’annexió dels territoris prorussos d’Ucraïna. Putin també ha anunciat una “mobilització parcial” destinada a redreçar els fracassos de la guerra. El ministre de Defensa, Serguei Xoigú, va dir que es convocarien 300.000 homes amb antecedents militars. Però alguns informes indiquen que no és el nombre dels documents oficials que autoritzen la mobilització, i el decret de Putin no inclou cap restricció a l’autorització del Ministeri de Defensa per reclutar nous soldats. Es podria reclutar fins a un milió d’homes, i alguns comissariats militars ja semblen estar reclutant indiscriminadament. Les dades de les enquestes suggereixen que, abans de la mobilització, la guerra va tenir el suport de més del 75% dels russos. Aquesta és la millor dada pels interessos del Kremlin, que ha reprimit amb contundència i brutalitat les manifestacions contràries al conflicte. Amb tota seguretat, ho continuarà fent. Especialment, quan té el suport del patriarca ortodox Kirill que beneeix la guerra i promet el cel etern a tots els caiguts per Rússia.
Treure Putin del poder no serà fàcil. Moscou no ha viscut cap intent de cop d’Estat des de la caiguda de la Unió Soviètica. Ni tan sols hi ha hagut conspiracions importants. En temps de la URSS, l’únic cop d’Estat destacable va ser el que va permetre als bolxevics accedir al poder. Stalin va ser un brutal dictador. Dels 139 candidats al Comitè Central elegits al congrés de 1934, 98 van ser detinguts, humiliats i assassinats per ordre seva, inclosos els companys més propers. El dèspota venjatiu i paranoic, però, va morir plàcidament d’un ictus sense cap oposició interna. Mantenir-lo en el poder era perillós, però conspirar contra ell era encara més arriscat i significava una mort segura. Al capdavall, encara que hagin estat molts els fracassos, abusos i crims comesos, el líder es manté aferrat al poder i mor per causes naturals. Algú dubta que Putin no preferirà aquest mateix escenari final? Malgrat el seu govern de corrupció i infàmia, després de 23 anys en el poder i a prop de complir la setantena, és força clar que Putin no es retirarà voluntàriament. Ell ha assegurat que la desaparició de la Unió Soviètica va ser la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX, i ha estructurat el seu règim per evitar el mateix destí. Reconeixent que Marx i Lenin estaven equivocats en termes econòmics, ha fitxat economistes capaços d’aplicar polítiques econòmiques sensates, com Elvira Nabiullina, al Banc Central, o Anton Siluanov, al Ministeri de Finances.
Llegint la història de Rússia, la revolució no es produeix quan l’Estat exerceix despòticament el poder, sinó quan cedeix el poder. El tsar Nicolau II va abdicar durant la Primera Guerra Mundial després d’una guerra contra el Japó que va debilitar l’imperi rus. El govern provisional que va seguir no va tenir l’encert ni la voluntat de sotmetre la revolució bolxevic. I els bolxevics acabarien amb la vida dels Romanov. Més recentment, Mikhail Gorbachev va cedir autoritat als pobles de la Unió Soviètica amb les polítiques de la glasnost i la perestroika. Però perdre el control del Partit Comunista va precipitar una revolució incruenta que va enderrocar el règim. Putin no cometrà aquest error, sinó que seguirà els exemples dels tsars Nicolau I i Alexandre III, o els líders soviètics Joseph Stalin i Leonid Brezhnev, tots els quals van reprimir amb duresa qualsevol dissidència interna, mantenint els súbdits sota el seu jou i no permetent que l’oposició organitzi cap tipus de protesta significativa. Putin continuarà la guerra i perseguirà els opositors de manera implacable i despietada. Sense expectatives de fer caure Putin, hauríem de preparar-nos per a una llarga guerra. Amb els altíssims costos que suposa, especialment per Europa.
Les sancions occidentals imposades a Putin no han estat suficients per tombar l’economia russa, però sí per perjudicar seriosament l’economia europea. Els controls de capital i les pujades del tipus d’interès per part del govern rus han evitat una crisi financera i el col·lapse del ruble. Després d’una caiguda inicial, la producció i les exportacions de petroli russes s’han recuperat, impulsades per un augment de les compres a la Xina, l’Índia i altres països asiàtics. A les províncies centrals del país, l’atur s’ha mantingut en nivells raonables. Les perspectives a llarg termini de Rússia són d’estancament econòmic. Però és menys catastròfic del que molts s’imaginaven. Hi ha un paral·lelisme entre les expectatives que Rússia tenia de la seva invasió militar a Ucraïna i el que Occident esperava que aconseguissin les seves sancions econòmiques. Ambdues parts volien derrotar els seus oponents amb un atac ràpid i sobtat que produís un col·lapse immediat. Res d’això ha succeït i la guerra pot ser llarga.
És imprescindible que els nostres responsables polítics es preparin millor per a futures crisis i conflictes. A Prússia, el gran mariscal i estratega Helmuth von Moltke deia que cap pla de batalla sobreviu més enllà del primer contacte amb l’enemic. Els darrers mesos han demostrat que això també s’aplica a la guerra econòmica. Finalment, una part del jovent rus intenta fugir de la follia autocràtica de Putin creuant les fronteres i entrant en territori europeu. Els polítics de la UE haurien de facilitar la seva integració en l’espai comunitari, abans que siguin forçats per Putin a lluitar contra Ucraïna. Tornaran a fer tard?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC