La crisi econòmica ha disparat les desigualtats econòmiques a Espanya i ha castigat especialment la població amb renda mitjana i baixa. Segons estadístiques oficials, les persones en risc d’exclusió social han passat del 26% al 29,2% entre els anys 2010 i 2013. En termes del coeficient de Gini, un indicador que mesura la desigualtat en la distribució dels ingressos segons el qual 0 indicaria la perfecta igualtat i 1 la màxima desigualtat, els resultats han empitjorat a Espanya. Concretament, i segons dades del Banc Mundial, d’un valor de 0,31 l’any 2003 s’ha passat a 0,358 l’any 2011. Amb la crisi, per tant, la desigualtat en la distribució de la renda ha augmentat. Una minoria de rics són cada vegada més rics, mentre que una majoria de pobres són cada vegada més pobres.
Per situar-nos, pensem que països benestants i desenvolupats com Dinamarca, amb ingressos alts i força igualitaris i en un entorn d’alta ocupació, presenten un índex Gini de 0,26, mentre que països pobres i desestructurats, com Hondures o Zàmbia, amb enormes desigualtats socials i econòmiques, tenen uns índexs de 0,574 i 0,575, respectivament. El nivell de desigualtat d’Espanya (0,358) és només lleugerament inferior al de la Xina (0,37), i els desequilibris del colós asiàtic entre la població rural depauperada i una incipient classe urbana multimilionària són brutals.
L’impacte de la crisi sobre el benestar i les expectatives dels ciutadans ja havia estat assenyalat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’últim informe de la qual adverteix que la desigualtat ha aconseguit el seu màxim nivell en 30 anys en el conjunt de països membres, i afecta, especialment, als més castigats per la recessió. A Espanya, el 10% de les llars més desafavorides van perdre un 13% anual dels seus ingressos entre 2007 i 2011, mentre que el 10% dels que més tenen només van perdre un 1,5% anual dels seus guanys.
La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és de 6,3. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. França, Alemanya i Itàlia estan més cohesionats social i econòmicament. Només Grècia comparteix amb Espanya el fet d’estar entre els països més desiguals i on creix la polarització de la renda. Ambdós països, amb Estats disfuncionals i corruptes, carreguen l’ajust fiscal sobre unes classes mitjanes debilitades i empobrides. També el petit empresari resta indefens davant la voracitat fiscal i l’afany regulatori de l’Estat. A la banda alta de la societat, en canvi, la plutocràcia política i financera queda a recer dels rigors de la crisi, mentre que també les grans empreses tenen mecanismes per eludir la fiscalitat mitjançant complexos entramats societaris.
L’Estat espanyol, a més de ser socialment regressiu, és també territorialment centralitzador. Només cal considerar quina és la distribució territorial de la despesa i quins són els objectius de dèficit entre administracions. L’administració central gestiona el 58% del total de la despesa pública no financera, mentre que les comunitats autònomes n’assumeixen només el 31%, i els ajuntaments l’11% restant. En canvi, l’objectiu de dèficit imposat pel govern per al 2016 és del 2,5% del PIB per a l’administració central, del 0,3% del PIB per a les comunitats autònomes, i del 0,0% per a les corporacions locals. Per tant, les comunitats autònomes tenen traspassades les competències bàsiques de l’Estat del Benestar (sanitat, educació i serveis socials), però no tenen els recursos necessaris per cobrir-ne el cost. Si a més, l’Estat atorga molt poca sobirania fiscal a les autonomies, el resultat és una asfíxia financera premeditada i la recentralització de les funcions públiques bàsiques. Per posar un exemple recent, l’Estat central ha retallat el 88% de les seves aportacions a programes socials, deixant de finançar, des del 2008, 11 dels 16 programes socials cofinançats amb la Generalitat. Pel que fa al món local, la despesa dels ajuntaments titulars d’àrees bàsiques de serveis socials va créixer un 24% entre el 2010 i el 2013. D’acord amb el que preveu la Llei de serveis socials, la Generalitat aporta el 66% del cost dels equips dels serveis socials bàsics, dels programes i projectes i dels serveis d’ajuda a domicili.
Aquesta desigualtat social i territorial causada per l’Estat és un fre per al progrés i el creixement. Segons l’OCDE, per cada punt que es redueix la desigualtat en termes del coeficient de Gini, s’afegeixen 0,8 punts de creixement en els cinc anys següents. La desigualtat afecta negativament la salut (augmenta el consum de drogues i disminueix l’esperança de vida), deteriora les relacions socials (increment de la delinqüència i de les ràtios de població empresonada, disminució del capital social i de la confiança) i disminueix el capital humà (pitjors resultats educatius, més fracàs escolar i augment de la taxa d’abandonament escolar). L’atur, la manca d’activitat productiva i els ajustos suportats per la població amb menys recursos han contribuït a augmentar les desigualtats a Espanya. Ara, després de cinc anys de recessió, la variació del PIB torna a ser positiva. Caldrà veure, però, qui es beneficiarà d’aquesta tímida reactivació. Es concentrarà en un àmbit sectorial i territorial concret, millorant la situació social d’una minoria ja avantatjada? O es difondrà l’incipient creixement per tota la societat transversalment, oferint una oportunitat de millora econòmica i social al conjunt de la població?
Laila El Harrak, alumna del Grau en Gestió d’Empreses i Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)